Anglada Camarasa, ambaixador del nou CaixaForum a Sevilla
El centre obre amb una antològica de l’artista català amb més de 80 obres dels seus fons personals
SevillaEn les pintures d’Hermen Anglada Camarasa hi ha personatges que no semblen d’aquest mon, com un venedor de galls que recorda un gegant mitològic, una bailaora que es cargola en una postura impossible i unes dames parisenques vaporoses com una aparició. Aquests cossos tan fluids no van agradar a alguns crítics i els van aprofitar per dir que no tenia tècnica. Anglada Camarasa 1871-1959, una de les dues exposicions inaugurals del CaixaForum de Sevilla, que obre avui les portes, recull com l’artista, un dels grans noms propis del Modernisme, va respondre als seus detractors. “A les seves exposicions també incloïa dibuixos acadèmics per reforçar el seu domini de la tècnica”, explica el comissari de la mostra, l’historiador de l’art Francesc Fontbona. Una altra de les obres exposades, L’ídol, va aixecar polseguera. Anglada va exposar aquest retrat de torero el 1916 a Madrid després de rebre la invitació d’un grup d’intel·lectuals de la Generació del 98, però el van considerar “un atac a la virilitat de la festa nacional”, com diu Fontbona. La seva resposta va ser de traca: “Els va dir que sí que ho era, clarament, perquè la model havia sigut una dona. A partir d’aleshores parlava del quadre com La filla de l’ídol ”.
El CaixaForum de Sevilla és el vuitè centre de la xarxa de l’Obra Social de La Caixa. És el tercer en dimensions després del de Barcelona i Madrid i porta la firma de l’arquitecte sevillà Guillermo Vázquez Consuegra. Com és habitual, s’inaugura amb obres del fons propi de La Caixa, per evitar la incompatibilitat entre el calendari de les obres i els dels préstecs -i per lluir patrimoni-. Els 83 treballs d’Anglada exposats provenen de la compra als seus hereus dels fons que tenia al seu domicili mallorquí, formats per 328 obres i 194 objectes. Es poden veure de manera permanent a Palma i ara se n’ha fet una nova selecció per a Sevilla. Entre altres joies hi ha l’esbós de Dansa espanyola, un oli que és propietat de l’Ermitage, i s’han reunit per primera vegada gairebé totes les litografies que va fer a París -una sèrie de retrats de caràcter intimista-, la majoria de les quals pertanyen a la Biblioteca de Catalunya, que no va exposar en aquell moment. “Els anys parisencs d’Anglada Camarasa arrenquen el 1894, fins a la Primera Guerra Mundial. En aquell moment va ser un dels pintors més famosos del món”, explica Fontbona.
En l’obra de l’artista hi ha temes tan diversos com escenes populars de mercat, figures femenines icòniques com La Sibil·la, paisatges, fons marins i grans natures mortes amb peixos, però hi ha un element que els aglutina: el color. “Són un pretext per desenvolupar el seu cromatisme, tracta el color com si compongués una simfonia”, subratlla. Anglada també va patir les vicissituds del seu temps: un petit paisatge de Montserrat recorda que va trobar refugi al monestir durant la Guerra Civil, i la mostra també inclou la seva última pintura, una recreació del seu estimat paisatge mallorquí.
Tots els aspectes del retrat
L’exposició d’Anglada Camarasa ocupa la sala petita (prop de 400m) de les dues que té el CaixaForum de Sevilla. La gran (700m) està dedicada a una selecció dels fons de la col·lecció d’art contemporani de La Caixa centrada en el retrat. La mostra porta per títol Mira’m! Retrats i altres ficcions en la col·lecció La Caixa d’art contemporani i és una aposta decidida per la intensitat en lloc de la quantitat: només hi ha 39 obres, però tenen la potència inqüestionable d’artistes com Jean-Michel Basquiat, Gerhard Richter, Cindy Sherman, Marlene Dumas, Esther Ferrer, Bruce Nauman, Rineke Dijkstra, Antoni Tàpies, Christian Boltanski, Gilliam Wearing i Roni Horn. “L’exposició és una anàlisi del concepte del retrat, des del punt de vista de la pintura, l’escultura, la fotografia i el vídeo. Malgrat que entre els exposats n’hi ha de realistes, sempre són una ficció”, explica la directora de la col·lecció i comissària de la mostra, Nimfa Bisbe.
El recorregut està ple d’impactes, des del pallasso que Roni Horn va fotografiar una vegada i una altra per copsar totes les emocions que podia transmetre fins als rostres avui oblidats que componen la macroinstal·lació que Christian Boltanski va fer amb imatges extretes del diari El Caso. “Les va tornar a fotografiar i les va barrejar: no se sap qui és la víctima i qui el botxí”, apunta Bisbe. N’hi ha d’altres que formen un joc de contraris perfecte, com la Bèstia de Basquiat, i un cap amb els ulls clucs d’Antoni Tàpies titulat Maquillatge.
