Antoni Bernad: “La meva missió és marejar la gent”

Barcelona“A Salvador Dalí li agradava molt que li fessin fotografies”, recorda el fotògraf Antoni Bernad (Barcelona, 1944). El de l’artista empordanès és un dels 200 retrats inclosos a Catalans. Retrats (Ajuntament de Barcelona), una reedició del llibre homònim del 1984, que inclou imatges d’una extensa nòmina de celebritats, des de Joan Brossa fins a Antoni Tàpies, passant per Josep Pla i Loquillo. La majoria de fotografies que no van aparèixer en aquell llibre van ser publicades a la premsa des d’aleshores.

“Dalí era molt carinyós, era molt bon nen. Era un home molt culte i tenia una conversa fantàstica. Parlàvem de Visconti i de la gent de Hollywood que havia tractat i a mi em queia la bava. La nostra amistat va durar molts anys. Sempre que venia a Barcelona em trucava”, subratlla l’artista, que va retratar el seu amic i també els joves models dels quals li agradava envoltar-se: “A les noies les anomenava ginestes i als nois els deia que volia pintar un sant Sebastià. La gent es fonia quan veia que Dalí li dedicava atenció. Tenia una cosa que feia que la gent es quedés muda i hieràtica, i ell ho disfrutava”. Però Dalí representa una de les escasses excepcions en la seva trajectòria: “Normalment la gent em deia si no em feia vergonya fer unes fotos tan horribles. El 80% de les persones no es van agradar mai, però amb el temps em deien que era la millor fotografia que els havien fet mai. La fotografia té un avantatge sobre la pintura: el temps li dóna una aura molt potent, el temps li va a favor. Com més antiga és una fotografia, més meravellosa és. Té alguna cosa de fascinació del temps perdut”.

L’escàndol de Mercè Rodoreda

“L’únic a qui li va agradar la foto va ser Josep Maria Castellet”, diu Bernad. Però aquesta complicitat va desembocar en un escàndol que, per sort, va acabar bé. “La Rodoreda no volia veure ningú ni que li fessin fotos perquè se sentia gran i molt de tornada. Com que a Castellet li havia agradat molt el seu retrat, em va posar en contacte amb ella”. L’autora va quedar “horroritzada” per la sessió de fotos, fins al punt que ho va explicar en la seva correspondència amb Castellet. “La primera foto me la va fer estirada en una pell de vaca -que en aquell precís moment vaig avorrir-. Li vaig demanar que no em fes fer el ridícul”, diu una de les cartes de l’escriptora. “Castellet se’m volia menjar. Per sort jo vaig aguantar aquella pluja i un dia li vaig dir a Castellet que li donaria els contactes i que l’anés a veure perquè jo no tenia la consciència d’haver-la maltractat tant. Quan Castellet va veure les fotos em va dir que eren molt maques. Vam anar a veure la Rodoreda i quan les va veure va dir que eren les fotos de la seva vida”.

“No puc fer un llibre de monades. He de fer alguna cosa que impacti i que amb la meva intuïció vampírica pugui captar l’ànima d’aquella persona com sigui. Només tinc una oportunitat i només ho puc aconseguir trastocant aquella persona. El tracte que hi tens no és frívol ni social, sinó que has de picar aquella persona, has de començar de zero com si no l’haguessis vist mai. La meva missió en aquesta vida és marejar la gent”. “La nit abans de fer un retrat no dormo i penso què faré. Molts d’aquests personatges els he retratat en els seus ambients. M’inspiro més fora de l’estudi. Sempre penso que els robaré alguna cosa de casa seva, del seu món, i gairebé sempre és molt decebedor. El 90% de les cases de la gent no t’inspiren perquè no són fotogèniques i perquè no hi ha la llum adequada”.

Catalans dignes i universals

“Vaig començar a fer fotos després de la mort de Franco. Quan Franco va morir ens vam quedar sense saber què fer perquè era el nostre pare i el nostre avi”, bromeja l’artista. “Va començar a venir gent i vèiem que era gent fabulosa. Però els diaris els tractaven malament, les fotografies eren lletges. No hi havia les fotos dels grans intel·lectuals que fan els anglesos i els americans. Vaig pensar que aquesta gent s’ho mereixia i vaig decidir fer un llibre, sense cap afany de lucre sinó com un exercici, on apareguessin amb una imatge potent. També vaig anar al País Valencià i a Mallorca, sobretot donant suport a tota aquesta gent que havia anat a l’exili pel fet de ser catalanista. Intentava donar-los una imatge internacional. Crec que s’ha de dignificar la persona. He intentat sempre treure’n el millor, millorar la seva imatge en la mesura que pogués, i aleshores no hi havia Photoshop”.

Antoni Bernad es va formar com a artista i és conegut sobretot per la seva trajectòria com a fotògraf de moda. Ha publicat en revistes com Vogue, Elle, Vanity Fair, Marie Claire i AD,i ha treballat per a firmes com Chanel, Cartier, Pronovias i Armani. “ Per a mi la foto de moda i el retrat són el mateix, no he de canviar el xip. Acostumo a fotografiar els models de moda com si fossin persones. M’agrada molt donar-los aura, no m’agrada quedar-me amb aquesta cosa estàtica. M’agrada molt donar-los vida i moviment i això supera els estereotips”.