MÚSICA
Cultura 29/05/2015

Antony porta emocions simfòniques al Fòrum

El rock nord-americà domina en una primera jornada del Primavera Sound amb molt públic

Xavier Cervantes
3 min
El cantant Antony Hegarty va ser un dels artistes que va convocar més públic en la primera jornada del Primavera Sound.

BarcelonaUna ballarina dalt de l’escenari i la imatge d’una dona mamant d’una truja van ser el pròleg del concert d’Antony, punt culminant de la primera nit del Primavera Sound. Assegut primer al piano i acompanyat sempre de l’OBC, Antony va oferir un xou audiovisual de caràcter simfònic, un vestit que lliga amb la càrrega emocional del seu cançoner, tot i que les dimensions de l’esplanada dels escenaris principals van dificultar gaudir del concert en tota la seva intensitat. Calia acostar-s'hi per poder copsar la magnitud de la proposta. Aleshores, el més impressionant era comprovar el silenci gairebé reverencial amb què el públic va seguir una actuació en què Antony va interpretar peces com Ghost, Cripple and the starfish, Cut the world i I fell in love with a dead boy. Per reforçar la ja prou intensa emotivitat de les cançons, Antony va dissenyar un joc escènic en què la llum va ser fonamental, sobretot quan intervenia sobre el cos d'ell mateix. Al final, i després d'agrair la feina de l'orquestra, Antony es va acomiadar amb Hope there's someone, un dels moments més especials de la nit, tot i que un problema de so va estar a punt de malmetre la cançó. Antony la va salvar, i en acabar-la va rebre una gran ovació del públic.

Una de les premisses de la primera jornada d’un festival com el Primavera Sound és amortitzar l’abonament. Els més matiners ja eren ahir al Fòrum a les quatre de la tarda per escoltar còmodament asseguts els Arthur Russell’s Instrumentals, un projecte dirigit per Peter Gordon que consisteix a revisar un dels treballs del músic nord-americà mort el 1992. Amb músics que havien participat en l’enregistrament del 1974, Gordon, marmessor de l’avantguarda de Nova York que es podia ballar, va fer valer el compromís amb uns moviments construïts precisament des del ritme i en què el trombó de Peter Zummo, la flauta de Rhys Chatham i el saxo de Gordon van competir pel protagonisme en un concert que va acabar en territori disco i amb el cantant Tim Burgess com a convidat especial.

“Gràcies per venir en aquesta hora tan introspectiva de la migdiada”, va dir el cantant del grup murcià Perro, que va obrir l’escenari de l’amfiteatre a les cinc de la tarda. Fins i tot en aquest hora ja hi havia força gent, molta d’estrangera, escampada pel recinte. Uns feien cua per entrar a l’Auditori a veure Panda Bear. Altres mantenien el ritme que proposaven els Ocellot. I encara unes desenes feien via cap a l’anomenat escenari ocult per escoltar els Sierra Leone’s Refugee All Stars.

Una de les rutes que es podia seguir ahir era la de les arrels nord-americanes: de Hiss Golden Messenger a Benjamin Booker passant per Giant Sand. Hiss Golden Messenger van servir un viatge al sud dels Estats Units davant d’un públic més entusiasta quan la banda de Carolina del Nord va fer escapades cap al reialme del riff que quan va abaixar el tempo per gronxar-se en la calma més country d’ecos dylanians. Més sòlid va ser Howe Gelb comandant uns Giant Sand amb trenta anys de trajectòria i un present ben viu. La banda d’Arizona va ser rebuda amb una ovació de reconeixement, i Gelb va agrair l’afecte amb un concert intens, polsegós, molt ben cantat i generós.

Abans, Yasmine Hamdan havia obert l’escenari ATP jugant la carta del misteri. La cantant libanesa, descalça i amb excés de reverb, va ser una veu enigmàtica al capdavant d’una banda de rock sofisticat, d’aquell que no somriu per no perdre el posat, i va confiar el misteri a unes inflexions arabitzants. Tot plegat explica que Jim Jarmusch triés Hamdan per a una de les escenes del film Només els amants sobreviuen.

El blues i el rhythm’n’blues són el combustible que Benjamin Booker va cremar en un dels escenaris grans. Integrat en un trio, el puny del black power a la jaqueta, veu de soulman i guitarrista ferotge, Booker té tant carisma com poderós és el seu control de la situació: tensiona les cançons, les rebrega amb la guitarra, i alhora és capaç d’enlairar un Falling down blues només amb veu, mandolina i violí.

Just després va ser el torn del retorn de The Replacements, una llegenda del punk-rock. I van anar per feina. Paul Westerberg va començar cantant Takin a ride, la primera cançó del primer àlbum que van publicar el 1981. Per demostrar que estan en bona forma, van lligar peces trepidants dels primers discos i van exhibir bon humor fent fins i tot breus versions dels Jackson 5, Joy Division i Chuck Berry.

stats