Publicitat
Publicitat

El sensacional pianista rus fa aixecar el públic en el seu retorn al Palau

Arcadi Volodos, una explosiva combinació de virtuosisme i sensibilitat

Els recitals d'Arcadi Volodos no s'obliden. No hi ha en la seva manera de tocar el piano la menor concessió al divisme, senzillament perquè no necessita ser excèntric ni extravagant per captivar el públic amb el més grandiós i espectacular virtuosisme que avui es pot sentir en un auditori. És, sens dubte, un colós del piano, però els que pretenen limitar el seu talent al terreny de la mera exhibició virtuosa s'equivoquen del tot.

El gran pianista rus, nascut a Sant Petersburg el 1972, és un músic de cap a peus, capaç de recrear les més evocadores atmosferes amb una delicadesa i una intensitat lírica només a l'abast dels grans del piano. En el seu retorn al Palau de la Música, de la mà d'Ibercàmera, Volodos va afrontar un programa acuradament planificat, amb una primera part consagrada a Franz Schubert -tres dels Moments musicals op. 94, D 780 i la Sonata núm. 11, en fa menor, D 625 - i la grandiosa Sonata en si menor , de Franz Liszt, omplint la segona part.

Volodos va haver de lluitar contra poderosos elements. D'entrada, la coincidència, sempre temible, amb un Barça-Madrid que va deixar buits els carrers de Barcelona, però que amb prou feines va fer efecte en la parròquia melòmana d'Ibercàmera, que gairebé va omplir l'aforament del Palau. L'ambient era el dels grans dies, amb l'expectació que aixequen els artistes que ja han deixat empremta en anteriors visites.

Però la felicitat mai és completa, i Volodos va haver de lliurar la seva primera batalla contra tot tipus de sorolls: mòbils inoportuns, tos persistent, cremalleres de bosses, papers de caramels i fins i tot xiulets d'audiòfons mal graduats.

Arcadi Volodos es va imposar a tot, amb una concentració a prova de bombes. Va fer meravelles amb Schubert, amb un fraseig eloqüent i un lirisme sempre contingut, mantenint aquest clima d'íntima complicitat que Schubert demana a qui toca la seva música i a qui l'escolta. El so mai perd bellesa i l'arc dinàmic ha guanyat amb els anys més gran subtilesa, des de l'extrema delicadesa d'uns pianíssims gairebé eteris fins a la plenitud total en el fortíssim.

Després del descans i la nova lluita contra tos, mòbils i altres plagues concertístiques, Volodos va concentrar totes les seves energies en l'aclaparadora Sonata en si menor de Liszt i va deixar el públic amb la boca oberta: precisió, sentit del color, virtuosisme i una potència tan admirable com el seu vol poètic i la seva desbordant expressivitat. Un Liszt colossal.

El pianista rus va ser, com sempre, molt generós en les propines, incloent en aquesta ocasió peces de Mompou, Halffter i Lecuona. Un gran concert, dels millors de la temporada musical barcelonina.

Més continguts de