Arco ven l’art colombià que fuig del conflicte
La fira d’art contemporani de Madrid viu l’edició més optimista obrint-se al mercat llatinoamericà
MadridJorge Magyaroff té 34 anys i encara no havia sortit mai de Colòmbia. Des de dimecres, però, és un dels joves artistes més consultats i fotografiats que exposen a la Fira Internacional d’Art Contemporani de Madrid (Arco), que té aquest país llatinoamericà com a convidat de la 34a edició. L’objectiu? Mostrar la nova Colòmbia que fuig del conflicte i aposta decididament pel diàleg. Així ho entén Magyaroff, que ven una sèrie de pots de pintura encastats a una lleixa i tacats de colors primaris per un total de 10.000 euros. El que més crida l’atenció és una tela pintada d’un vermell intens que va regalimant. ¿Un senyal de la violència que ha viscut des de petit a Colòmbia? “No. El vermell també és el color de la vida, sense sang no hi ha vida. Hem de ser optimistes!”, respon, i assegura que l’única recepta per triomfar com a artista és tenir fe en un mateix.
Catalina Jaramillo i Angélica María Zorrillo també fugen de la guerra. El seu treball és molt íntim, cossos de dones en paper quadriculat i detalls sobre paper translúcid, que des de fa dos anys es poden contemplar a la galeria Senda de Barcelona, en una mostra més dels vincles amb artistes joves que s’estan teixint a banda i banda de l’Atlàntic. “Els que vam néixer als 80, la majoria dels que estem exposant aquí, hem patit intensament el narco, i per aquest motiu volem anar més enllà”, explica Zorrillo.
És un dels criteris que ha fet servir el comissari que ha seleccionat les deu galeries convidades a Arco, Juan Gaitán. De totes elles, només dues aporten art polític. “Calia diversificar. És important que qualsevol camp artístic s’obri a diferents possibilitats i que no sigui dominat només per una semàntica”, reflexiona. Però des de la galeria Valenzuela Klenner no pensen el mateix. Ells porten l’obra més provocativa de les colombianes, de l’artista Edwin Sánchez: una videoinstal·lació de quatre televisors antics en què es veuen els cossos nus i demacrats de dues prostitutes menors d’edat que viuen en un dels barris més degradats de Bogotà, Santa Fe, amb grans mansions d’ art déco al costat de cases amb els vidres trencats controlades per paramilitars. “El govern espanyol i el colombià, amb el suport d’importants lobis, intenten demostrar per la via de l’art el que no som encara -diu dolgut Jairo Valenzuela-. Colòmbia encara està controlada per màfies”.
Amb la boca petita, el jove colombià Ricardo León, que des de fa sis anys estudia a París, avala la tesi. “És cert que els últims deu anys la cosa ha canviat molt a Colòmbia, però els que volen parlar d’un boom de l’art ho fan només per pur interès polític i econòmic”, explica des de dins de la seva instal·lació, un túnel ple de caixes de fusta.
El galerista Mauricio Gómez Jaramillo va preveure aquest fenomen. Col·leccionista des de fa 25 anys, en fa cinc que va deixar la seva carrera d’advocat i va fundar la galeria Doce Cinco Cinco per promoure els artistes joves que començaven a tenir projecció gràcies a Artbo, el mercat de l’art de Bogotà, que se celebra des de fa deu anys. Els preus de les seves obres no passen dels 2.000 euros i destaquen les de María Alejandra Garzón, que fa brodats eròtics. El perfil del seu col·leccionista és radicalment diferent del que corre pel pavelló 7 de la fira de Madrid, on es ven algun Picasso per més d’un milió. Són nous professionals fruit de l’impuls econòmic que s’està donant al país coincidint amb els diàlegs de pau amb les FARC.
El govern espanyol ha volgut promocionar l’art llatinoamericà en una fira que traspua optimisme institucional i en què la xifra de vendes puja fins a 26 milions, segons els càlculs de l’organització, el 60% dels diners que mou l’art a l’Estat. El seu director, Carlos Urroz, té per a aquest any unes perspectives “esplèndides”, ha vaticinat.
20.000 euros per un got mig ple d’aigua d’un artista resident a Barcelona
Arco és un mercat. Els galeristes deixen de parlar amb els periodistes quan veuen un client important que se’ls acosta i posen la millor cara que poden. Somriures, abraçades i molts records a la família. La supervivència de les galeries petites en els pròxims mesos dependrà del que guanyin. Però l’impacte mediàtic també és una peça important. La responsable del vincle d’Arco amb els galeristes catalans ho va tenir clar quan va comentar a Àlex Nogueras, de la galeria Nogueras Blanchard, que exposés Vas d’aigua mig ple, una obra de Wilfredo Prieto -un artista cubà resident fins fa molt poc a Barcelona-. Exactament això, un got amb aigua i una lleixa per aguantar-lo que es ven per 20.000 euros. Aquesta desorbitada quantitat per uns elements tan simples que tothom té a casa ha reobert el debat sobre què és l’art. Nogueras defensa la trajectòria de Prieto, que ha exposat al MoMA les seves obres conceptuals, i reivindica llocs com Arco per fer-ho -diu que estan a punt de vendre-la-. Carlos Duran, de la galeria Senda, en discrepa, i recorda que intenten reconnectar amb el públic amb l’obertura d’una nova galeria al carrer Trafalgar, punt d’unió dels nous creadors. A Arco, però, també es poden trobar primícies. A l’estand de la galeria Estrany - De la Mota es pot veure l’obra que el barceloní Francesc Ruiz exposarà a la Biennal de Venècia com a part del projecte Els subjectes, comissariat per Martí Manem, per al Pavelló Espanyol. Es tracta d’una sèrie de vinils que reflexionen, segons l’artista, sobre la memòria LGTBI, la cultura popular i el consum de pornografia.
