Publicitat
Publicitat

Arqueologia de la fragilitat

Us proposo un joc: abans d'obrir el llibre del filòleg i escriptor Martí de Riquer (Barcelona, 1914) sobre armes i armadures de la Catalunya medieval observeu atentament la il·lustració de la portada. S'hi reprodueix una làmina del Museu d'Arts Decoratives de París amb cavallers armats fins a les dents. Amb cada capítol que llegiu, el dibuix esdevindrà menys esquemàtic. Aviat podeu posar el nom a la gorgera o al perpunt, els cavallers cobraran vida i amb cada nova pàgina llegida les imatges tindran més contingut. Com més coses pugueu anomenar, més ric es farà el tauler de joc. El secret de la llengua és aquest. Posant els noms a les coses, la llengua crea el món. Els objectes antics floten en un estat d'indefinició, però un cop els posem nom, els escuts i els elms són inesborrablement i definitivament aquí, segueixen existint.

I tanmateix, la làmina del Museu de París és merament decorativa, no té pas la bellesa de l'estàtua d'argent que lluïa la primera edició, publicada per Ariel l'any 1968. Els dissenyadors actuals han identificat el vermell i el blau com els colors de la reialesa i han sabut combinar-los amb l'elegància del metall. Veient les cotes de malla i les llances, el lector pot evocar, com a molt, alguna superproducció de Hollywood o algun altre tímid record d'infantesa, basat en la imatgeria Disney: els dibuixos animats d'aquesta factoria van recollir el llegat d'una Edat Mitjana romàntica, amb cavallers, princeses i ruïnes sota la llum de la lluna. No és fàcil desempallegar-se d'aquesta herència. D'una manera completament inconscient acceptem que el passat és inaccessible i llunyà. El món global vol uns orígens incerts perquè tot plegat sembli un relat que podem compartir sense més. En la nova edició de L'arnès del cavaller no només ha desaparegut de la coberta el sant Jordi del segle XV, fràgil com un vailet, amagat dins la seva armadura articulada i precisa. Tampoc s'hi indica explícitament que ens trobem davant d'una reimpressió. La indústria ha esmussat la vocació ferma d'un historiador i el seu llibre ha esdevingut un document que no podem ni datar amb seguretat. Ben trist, tot plegat!

Per Martí de Riquer el passat no és una història inamovible que ja ha estat escrita, sinó una sèrie de documents concrets. Els arxius es poden visitar i examinar de nou. Els frescos a les esglésies són testimonis vivíssims d'èpoques esvaïdes. Cal aprendre a entendre què representa cada vestigi. El passat no el podem heretar d'una vegada per totes perquè la tradició només ens pertany si la podem mantenir viva. Si sabem anomenar les armes dels cavallers, si hi ha algú capaç de vestir totes les peces d'un arnès blanc complet, llavors sí que tenim una tradició que pot influir la manera de veure el present, llavors sí que posseïm la riquesa del passat.

La pregunta que planteja l'autor de Quinze generacions d'una família catalana (Quaderns Crema, 1998) i Los trovadores (Planeta, 1975) va molt més enllà d'un compendi enciclopèdic de curiositats medievals. El seu assaig és una reflexió política sobre el pes del passat i la influència que la tradició pot tenir -o no- en l'actualitat. En aquest context, l'oblit significa la rendició, significa haver accedit a desaparèixer del mapa d'aquells "països que tenen o han tingut alguna missió en l'esdevenidor". La lluita per existir és, llavors, la lluita per aconseguir tenir dret a la memòria.

Més continguts de