Arquitectura per després d’una bombolla

Enviat especial a VenèciaEl pavelló espanyol d’aquest any és d’una austeritat absoluta. El muntatge, més que un muntatge, sembla l’esquelet d’un muntatge: fotografies dins de marcs metàl·lics i de fusta. La informació de les obres està ampliada en textos i codis QR. Però no és que els comissaris, els arquitectes Iñaqui Carnicero i Carlos Quintáns, reivindiquin el minimalisme més despullat, sinó que la seva mostra, que porta per títol Unfinished, està carregada d’intencions. L’aspecte inacabat del muntatge i de les 55 obres que han triat no és una decisió senzillament estètica, sinó que recorda una situació en què s’han trobat sovint, que els han plomat. Perquè no només els han plomat a ells com a arquitectes: la crisi econòmica ha fet estralls en tota la societat. “Si hi ha limitacions econòmiques en les obres que exposem, n’hi ha d’haver moltes més en el muntatge”, defensa Carlos Quintáns.

Els comissaris només s’han permès una llicència: han dissenyat una nova porta motoritzada per al pavelló, que també sembla que estigui a mig i fer, i han posat un motor als marcs metàl·lics de la primera sala per poder-los elevar i que l’espai quedi lliure per fer-hi actes. L’estètica del pavelló espanyol coincideix amb la de l’exposició general, comissariada pel director d’aquesta edició, el xilè Alejandro Aravena. Algunes sales de la seva exposició a l’Arsenale i als Giardini estan revestides amb plafons de guix rescatats de la passada Biennal d’art.

El mal llegat de la crisi econòmica

El període que aborda l’exposició són els últims set anys, des que va esclatar la crisi econòmica. “Analitzem la situació que tenim. És la que hi ha. No és bona, però hem de ser optimistes. Per millorar-la fa falta implicació ciutadana i voluntat política”, subratlla Quintáns. Aquesta anàlisi, que es troba en el primer àmbit de la mostra, és especialment crua. No s’hi exposen fotografies d’arquitectura tradicionals, que acostumen a immortalitzar edificis impol·luts i sense cap rastre de vida humana, sinó que han seleccionat set sèries en què les imatges es converteixen en una eina d’exploració gairebé antropològica. El to de les fotografies amb què Adrià Goula va documentar, per exemple, el desmantellament de l’anella de les Glòries, la construcció de la nova Sala Beckett a l’antiga cooperativa Pau i Justíca i la restauració del Mercat de Sant Antoni evoca moments crítics. Malgrat que són moments de creació, com que el sector i la societat viuen una situació delicada, recorden una perillosa operació a cor obert.

Les imatges aèries de rotondes del llibre Nación rotonda que hi ha en el primer àmbit són alarmants, com també ho són les de la sèrie Spanish dreams del col·lectiu Cadelasverdes, malgrat que siguin fictícies. Per denunciar la bombolla immobiliària, l’especulació i la producció indiscriminada, les tres membres del grup, Ana Amado, Marta Marcos i Lux Paz, creen escenografies d’habitatges que estan per acabar on un grup de ciutadans reprodueixen situacions domèstiques. Les escenes són dantesques: els habitatges no tenen paviments, ni les parets arrebossades, ni finestres. Les escales no estan acabades i les cases tampoc no tenen la instal·lació elèctrica feta.

Les obres d’ Unfinished estan distribuïdes en nou categories que van des de les més primàries, com la consolidació per evitar que un edifici s’ensorri -el projecte escollit és el convent de Santa María de los Reyes de Sevilla, de MGM Morales de Giles Arquitectos-, fins a treballs més subtils i específics, com el paviment de l’entorn del Mercat del Born, de Pere Buil i Toni Riba, de Vora Arquitectura. Entre l’un i l’altre hi ha les obres basades en la reapropiació d’espais preexistents, com la Casa Collage, dels gironins Bosch i Capdeferro, i l’adaptació d’altres per a nous usos, com la Factoría Cultural Matadero Madrid. “Fins i tot mostrem treballs que estan en procés, com el turó de la Rovira”, explica el comissari. Els edificis van ser seleccionats perquè representen valors que els comissaris consideren que s’han de recuperar amb urgència: “Es tracta de les estratègies de sempre però l’arquitectura dels arquitectes estrella impedia que fossin visibles”.

Una àmplia participació catalana

23 dels treballs exposats són de despatxos catalans, com RCR, Archikubik, Flores & Prats, Bosch Capdeferro, Josep Ferrando, Sauquet Arquitectes, Flexo Arquitectura, TEd’A, Anna & Eugeni Bach, Harquitectes i Maio. Segons el comissari, això no es deu al fet que Catalunya, malgrat la crisi, hagi sigut un dels focus de construcció a l’Estat, sinó a altres motius. De fet, Quintáns diu que “la identitat és una identitat comuna”. També que tota l’arquitectura espanyola reflecteix l’ensenyament “més tècnic” i basat en la connexió del projecte amb l’obra que s’ensenya a les escoles de l’arquitectura de l’Estat. A més d’aquestes raons més pragmàtiques, també en troba de culturals: “Tenim una geografia i un clima molt variats i els arquitectes sabem respondre-hi. Els avis i els pares ens han donat moltes eines per interpretar-los”.

En canvi, l’arquitecte Jordi Badia, que va ser el comissari de la primera exposició catalana a la Biennal de Venècia d’arquitectura, Vogadors, el 2012, i que participa en aquesta mostra amb el projecte del Muhba Oliva Artés, creu que aquesta preocupació pels usos, la sostenibilitat i el tractament dels materials pertany sobretot a la idiosincràsia de la tradició de l’arquitectura catalana i que els joves l’han convertit en un camp d’experimentació. “Fa molts anys que els arquitectes catalans treballem en aquesta línia, abans que es convertís en una tèndència”, conclou Jordi Badia.