Publicitat
Publicitat

ART

Artistes que sempre volen tenir el control

La Fundació Miró analitza amb més de 60 obres el paper de l’autogestió en l’art contemporani

Per a Yoko Ono, el pla curt d’una successió de culs és un cant a la igualtat -no es pot veure si els models són alts o baixos, grassos o prims- i una crida, sense cap objectiu concret, a avançar en la pau. Aquesta tria tan personal d’unes natges per expressar un desig polític no vol només sorprendre el públic. El vídeo es p ot veure dins l’exposició Autogestió,de la Fundació Joan Miró, i serveix per aprofundir en com a partir dels anys 60 els artistes van perdre el control de la seva obra. “Quan es parla d’autogestió, de seguida ve al cap la idea negativa de la precarització, mentre que la de voler tenir el control sobre el que es fa és l’única escletxa d’optimisme. Sembla que ser optimista és de dretes”, explica el comissari, l’artista Antonio Ortega.

La mostra, que compta amb el patrocini de la Fundació Banc Sabadell, inclou una seixantena obres de prop de 30 artistes, com Bestué i Vives, Esther Ferrer, Gilbert & George, Sílvia Gubern, Joan Hernández Pijuan, Joan Miró, Pere Llobera, Michelangelo Pistoletto i Franz West. “L’autogestió forma part d’una gestualitat”, subratlla el comissari. En aquest ventall d’estratègies hi ha l’“apropiació”, la “destrucció” i les “decisions sobtades” d’artistes que surten de la seva zona de confort, com va fer Miró amb la sèrie de Teles cremades, la inclusió del públic i l’actitud d’artistes més joves que han assumit la gestió del seu treball amb naturalitat però d’una manera acrítica.

Com en el cas de Yoko Ono, Gilbert & George també mostren que amb els recursos de les idees, el cos i una càmera, es pot arribar molt lluny. El ball dels dos artistes al vídeo Doblega’t, a més de còmic, és una crítica als insults homòfobs. I en altres treballs es barregen l’humor i la crítica artística, com Pell de vaca artificial, de Henk Peeters, i Cent coses que no són art en absolut, de Cesare Pietroiusti, muntada a Barcelona amb objectes recollits porta per porta al Poble-sec. També criden l’atenció les escenes de platja i l’erotisme de les pintures de Siegfried Anzinger, que van suposar un gir respecte al seu expressionisme habitual.

Antonio Ortega no s’ha limitat a seleccionar les peces. També ha posat el seu projecte de comissariat en comú amb una altra artista perquè en qüestioni l’autoritat: “Mariona Moncunill fa una nota al peu als textos que he escrit per als plafons de les sales, els posa en dubte”, diu Ortega, que presenta el seu treball amb aquestes paraules: “Moncunill ha rebut un encàrrec concret: generar un recorregut de relacions entre els conceptes de l’exposició que ajudi a millorar la comprensió dels continguts i destaqui els detalls tangencials de la mostra”. I l’artista li respon això: “És evident, per tant, que la meva proposta no és autogestionada”. Al costat dels vídeos i fotografies de les peces efímeres de Gustav Metzger, Moncunill ha escrit el següent: “El fet que avui sigui aquí exposada demostra que l’autodestrucció no funciona per evitar la instrumentalització”.

Pel que fa a la rebel·lia de les Teles cremades de Joan Miró, Moncunill es mira la radicalitat de l’artista amb distància i crítica: “És més fàcil fer-ne escarni quan es té una posició o bé assegurada o bé desesperada. La resta, la majoria, es troben en posicions molt més complexes”. La mostra estarà oberta fins al 21 de maig.

Més continguts de