Artistes transsexuals: visibilitzar la diversitat per erradicar estereotips

BarcelonaLa humanitat és diversa però com a societat necessitem classificar les persones, etiquetar-les: home, cisgènere, heterosexual, blanc, occidental… Els que s’han pogut posar aquestes etiquetes han escrit la història. Però les coses estan canviant. La realitat és molt més rica i, en concret, la transsexualitat trenca amb el binomi que ha marcat la nostra organització social i la forma d’entendre el món: dona-home. Trencar la norma sovint comporta estereotips i prejudicis, i la transsexualitat no n’és una excepció, però hi ha artistes que volen acabar amb tot: les normes, els estereotips i els prejudicis.

“M’encanta ser jo. No em canviaria per una altra i encara menys per un altre!”, assegura Roberta Marrero, il·lustradora i autora del llibre El bebé verde: infancia, transexualidad y héroes del pop (Lunwerg Editores). Al volum, escrit com una autobiografia il·lustrada, Marrero relata la seva infància i adolescència de nena atrapada en un cos de nen. “De petita volia ser gran i no haver d’anar a l’escola. El meu consol més gran era la cultura; tota la resta era hostil, especialment l’escola i el carrer”, explica davant la seva primera exposició a la Galeria Cromo, situada a la riera de Sant Miquel de Barcelona. Fins al 23 de juny hi mostra tots els seus ídols, d’Oscar Wilde a Divine.

Malgrat que va patir bullying, el llibre defuig el victimisme i s’erigeix com un escut per a tothom que passi per una situació similar. “L’he escrit perquè em venia de gust, no tenia editor. I la idea és més política que artística, perquè en aquest moment les persones trans estem reescrivint la història que han escrit altres que no són trans. Em semblava un deure social”, rebla. De petita, Marrero va trobar una via d’escapament en la televisió, on ja sortien estrelles d’expressions de gènere diversos com Boy George i David Bowie, i en la imatgeria religiosa, plena de màgia i fets inexplicables. A pocs quilòmetres d’ella, Celeste González -totes dues són de les Canàries- trobava la seva via d’escapament en la dansa. “El ballet em va donar una comoditat suficient per quedar-m’hi, per construir-me una identitat com a ballarí gai. La dansa era alliberadora, fins que va arribar un punt en què era “sí… però no”, explica.

Celeste González va fer carrera com a ballarí i va passar per l’escola de Víctor Ullate, el Ballet de Valònia (Bèlgica) i el Teatro Real de Madrid. “No m’agradava gens fer de partenaire i mirava amb admiració els cossos de les ballarines, tan flexibles i lleugers”, recorda. Però González es va anar apartant del llenguatge del ballet, va anar abraçant la performance i alhora va començar a reflexionar sobre qui era realment: “Amb el treball performàtic vaig començar a qüestionar-me el gènere i a verbalitzar qui era de veritat. Estava tan enterrat que no n’era ni conscient, però de cop vaig tenir clar que no podia fer-me vella com a home”, confessa.

Dones trans i violència

El llibre de Marrero ofereix dades esfereïdores sobre el col·lectiu de dones transsexuals: un 68% diuen haver patit situacions de maltractament o violència, un 84% no acaben la secundària, un 95% es dediquen a la prostitució i l’índex de suïcidi és d’un 41%. “La prostitució és una qüestió social. Els homes transsexuals no s’hi han de dedicar”, diu, i ho atribueix a la “misogínia brutal” i la “societat masclista” en què vivim. I l’Església catòlica té “molta culpa” que això sigui així, opina Marrero. Segons González, els homes transsexuals ho tenen una mica millor perquè “passen desapercebuts”, i totes dues consideren important i positiu que surtin a la llum casos com els de la model de passarel·la Hari Nef, l’actriu Laverne Cox i la celebrity Caitlyn Jenner, abans William Bruce Jenner, atleta famós i padrastre de les Kardashian.

Visibilitzar la pluralitat passa per la cultura popular, “perquè de petita no et posaràs a llegir Simone de Beauvoir”, diu Marrero. Per això aplaudeix que Lady Gaga hagi cantat Born this way enguany durant la Super Bowl -el gran esdeveniment esportiu dels Estats Units, que milions de persones segueixen per la petita pantalla-. La cançó ve a dir: no importa com siguis, tot està bé.

Caitlyn, pobra rica

El cas de Caitlyn Jenner ha sigut especialment polèmic. No tant perquè fos un home famós sinó perquè és rica i conservadora, del Partit Republicà dels Estats Units. “La gent la critica perquè té diners, però millor per a ella! Ha tingut una història terrible, era en una presó d’or i li ha costat 65 anys sortir-ne”, explica Marrero. “Jenner és de les meves, de les tardanes, però és rica”, afegeix González, que explica com de costosos són -quant a temps i a diners- els tractaments per aconseguir una transformació satisfactòria del cos.

“Casos com el de Jenner van bé per al col·lectiu, però no m’agrada que s’erigeixi com a capdavantera de res, perquè moltes han anat davant seu”, rebla González, que cita Wendy Carlos, nascuda com a Walter Carlos i guanyadora de tres Grammy per les bandes sonores de La taronja mecànica, La resplendor i Tron. Perquè el talent artístic no ha estat mai lligat a un gènere. “El cos és una carcassa; la persona és a dins”, conclou Marrero.