Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

El jove Hofesh Shechter demostra per què Israel és la pàtria de la dansa contemporània

Autenticitat, tècnica i projecció: la dansa israeliana

El director del Mercat de les Flors, Francesc Casadesús, ho té força clar quan li demanem que ens digui quines són les principals característiques de la dansa israeliana: "És molt tècnica, molt física, però sobretot orgànica, amb cossos molt treballats". Ell ha portat moltes de les estrelles mundials que han nascut a Israel i també sap que si una cosa els diferencia d'altres potències de l'art del moviment, com els belgues, alemanys o holandesos, és l'autenticitat. Una prova d'això la tindrem a partir de dijous, al mateix Mercat, amb Political/Mother , l'última creació de Hofesh Shechter, una peça coproduïda pel mateix centre barceloní i que és segurament de les millors que passaran per Barcelona aquesta temporada.

Political/Mother són deu ballarins i música en directe composta pel mateix Shechter -hi ha vuit guitarristes i bateries en escena- i un ritme que no cau en cap moment. A més, té la capacitat d'atreure cap a la dansa un públic massiu, de la mateixa manera que han fet els grans coreògrafs, de Pina Bausch a Sidi Larbi Cherkaoui. Shechter, no debades, va aprendre bona part del que sap a la Batsheva Dance Company, el bressol d'aquesta autenticitat que ha fet d'Israel un dels pols de la dansa mundial. Fa uns mesos van ser a Terra Santa i vam poder comprovar d'on neix to això.

Teatres plens

Yair Vardi, director del Centre Suzanne Dellal, el Mercat de les Flors de Tel Aviv, no pot amagar el seu orgull quan diu que totes les funcions estan "sempre plenes". "Això és ara un problema", somriu. Ell és segurament el principal responsable del boom de la dansa contemporània israeliana en les últimes dècades: va construir un lloc on exhibir-la i ha donat l'oportunitat a molts joves coreògrafs, ballarins i companyies de mostrar la seva feina. Des del 1989, el Suzanne Dellal és la pàtria de la dansa israeliana i base local d'una de les companyies israelianes més famoses del món, la Batsheva Dance Company, 38 ballarins que es passegen pels cinc continents amb un estil propi nascut en aquesta mateixa terra i que des de primers dels 90 té un nom, el gaga , una tècnica d'entrenament introduïda per Ohad Naharin, que explota la individualitat i la fisicitat del moviment. La seva hereva és Sharon Eyal, una dona bella, espigada, de parlar franc, capaç d'enlluernar-nos, bé quan és a escena, bé quan escriu el moviment dels ballarins. Té 38 anys, balla des dels quatre i des dels 17 és a la companyia.

"Sempre he fet peces físiques, molt impulsives. M'encanta buscar el moviment. I el gaga m'ha permès desenvolupar el meu estil. El gaga és com un ou, l'has de trencar per entrar-hi i treure'n alguna cosa", afirma. La d'Eyal és una "investigació del cos", com ens diu el seu company, el músic Guy Bachar, amb qui crea conjuntament des de fa cinc anys. La feina de tots dos, de fet, s'assembla més a la del director de cinema que a la del coreògraf clàssic. "Quan vull crear vaig a l'estudi, improviso i copio.Tallo i refaig contínuament", indica.

Les creacions dels coreògrafs del Batsheva estan molt marcades per la dona que va apadrinar el seu naixement el 1964, la nord-americana Marta Graham, i per la feina posterior de Naharin. Dansa física, ultratècnica i amb una gran imaginació a l'hora de concebre el moviment. La dansa israeliana en si és contemporània en un 95%, ja que a Tel Aviv la història comença amb la dansa contemporània. Hi ha ballet clàssic, però poc. I gairebé insignificant en el context general. Yair Vardi creu que això és fruit de pertànyer a un país jove.

Eyal, tanmateix, flirteja amb el ballet. La seva última creació és Petruixka , una posada al dia del ballet coreografiat per Michel Fokine i musicat per Igor Stravinsky.

A Inbal Pinto el que li agrada és dibuixar. Amb Avshalom Pollak són una altra de les potes que sostenen la dansa israeliana. Des del 1992 que tenen la seva companyia i, tot i que amb menys intensitat que la Batsheva Dance Company, les seves creacions reben l'aplaudiment mundial. Si Eyal comença les seves coreografies a l'estudi, sola, ella ho fa a la taula de dibuix, amb un quadern d'apunts on va perfilant què farà. El seu traç s'allunya força d'Eyal. Amb Pollak, que és dramaturg, s'acosten a la dansa-teatre, més a Pina Bausch que a Forsythe.

Pinto i Pollak tenen la particularitat que no només treballen amb ballarins, sinó també amb actors. "Cada peça és una feina petita. No és només moviment, sinó una societat -diu Pollak-. La nostra investigació va cap al desconegut: busquem les olors, les connexions amb el que és màgic, cap al que no s'ha tocat". "No ens prenem gaire seriosament, però treballem molt seriosament".

Com esponges

Tots dos viuen en un primer pis gairebé sense llum, una mena de refugi. Les seves obres, no obstant, parlen de la gent amb qui topen, la gent amb qui van. Són, diuen, com "esponges". Així va sorgir, per exemple, Arminde , una creació al voltant de l'òpera de Gluck. "Aquesta obra neix del viatge". Oyster , una altra peça de fa deu anys que combina els trets surrealistes de Fellini i l'intel·lecte esmolat de Pina Bausch per esdevenir un món fantàstic d'acròbates de circ i les més estranyes i meravelloses criatures, va sorgir de la mateixa manera.

La vida de Pinto i Pollak està molt lligada al Suzanne Dellal. Es van establir com a companyia tres anys després de la seva construcció i ells mateixos no entendrien la seva evolució sense la feina de Vardi. Recorden les primeres vegades que sortien del país, a finals dels anys 90. "La gent ens demanava: hi ha dansa a Israel?". Ara ningú no s'atreviria a fer aquesta pregunta perquè gràcies a ells, al Batsheva i a tota la feina de Vardi, si hi ha un territori de les arts on Israel és admirat és en el terreny de la dansa contemporània.

La dansa, a Israel, no és només qüestió de present i passat. Al Suzanne Dellal s'escriu el futur. Vardi ens ofereix alguns detalls de cap on va: "La performance està guanyant pes, amb ballarins que no creuen tant en la tècnica, més individualistes". Aquest és un fenomen que es repeteix a Europa. I Vardi, que disposa de l'audiència més jove del país, sap que compta amb 52 coreògrafs novells treballant a les seves instal·lacions i que seran els noms que sentirem en els pròxims anys. Preneu nota, per exemple, de Yossi Berg o de Yasmin Godder.

Més continguts de