‘Ave’, genial Santos!

Barcelona“Necessito temps. Necessito temps per pensar. Necessito temps per pensar i entendre el que m’ha passat”. Qui ho diu, qui ho reclama, és Carles Santos a través de la formidable Mónica López, convertida en musa del creador després de Brossalobrossotdebrossat i Shubertnacles humits. A Patetisme il·lustrat Carles Santos aboca urgència i angoixa tot despullant sense pudor la intimitat en un joc inquietant, pertorbador, gens faller i gairebé sadomasoquista en què l’acompanyen una percussionista (Núria Andorrà), una ballarina (Dory Sánchez) i la dona (Mònica López). Carles Santos s’insulta. Un seguit de mals mots, des de cabró a neologismes marca de la casa. Si es fa examen d’un mateix no hi ha dret a la pietat. ¿O tot plegat és una ironia? Si la vida d’un artista és un orgasme creatiu, ¿què en queda després? I com en la infància, al nen Santos de 75 anys li percudeixen les natges, les seves pròpies, en una imatge recuperada de Figasantos-Fagotrop, en què el cul, si no errem, era el de la seva dona en aquells moments, Mariaelena Roqué.

¿I on és el piano, l’omnipresent piano, el desitjat piano? El piano és el gran absent en una partitura sonora radical en què l’única harmonia la posa el silenci amb què sembla condemnar la música impresa a mossegades de pentagrama.

Patetisme il·lustrat ofereix una plasticitat fascinant aixecada amb ben pocs materials. Superbs espai escènic (Montse Amenós) i il·luminació (Samantha Lee). Aconsegueix un cim d’aquells que es recorden sempre en l’escena/acció del camp de sabates vermelles de taló. I ens preguntem: què faria Santos si tingués els mitjans de qualsevol creador del seu nivell a l’Europa de la cultura?

Els espectacles, les creacions -sigui dit fins a l’últim sentit, si és que n’hi ha un d’últim- del multifacètic Carles Santos obren portes a una lectura personal sense significats codificats. I aquesta és la seva grandesa. Ave, genial Santos!