Publicitat
Publicitat

El dietari de Manuel Baixauli contra la banalitat

Periscopi publica el recull d’articles ‘Ningú no ens espera’

El nou llibre de Manuel Baixauli (Sueca, 1963) comença amb una paròdia del Manifest comunista, i alerta: “Lectors del món, uniu-vos! Un fantasma recorre el món: la banalitat”. Critica els rànquings d’audiències i de llibres més venuts, lamenta que es publiquin “massa llibres palla” i tot seguit confessa les seves recomanacions personals i els seus principis com a escriptor. Tota una declaració d’intencions que arrodonirà en els 95 articles següents.

Ningú no ens espera (Periscopi) és el primer recull d’articles de Baixauli, que, de la mateixa manera que no s’havia proposat mai ser escriptor sinó artista, tampoc s’havia proposat escriure en un diari, tot i que ho ha acabat fent, al Quadern d’ El País. Ara ha seleccionat i reelaborat un centenar d’articles publicats del 2007 al 2014 (quan va tancar el suplement al País Valencià) i els ha donat forma de dietari personal, junt amb les il·lustracions també seves que ja acompanyaven l’original. “Quan comence a escriure per al diari el meu objectiu és superar la caducitat ràpida i fer textos que es puguin llegir d’aquí 30 anys”, recorda. “No llig premsa, jo; si compre un diari em dura, pel cap baix, una setmana”, escriu a la primera pàgina. Per això hi ha pocs comentaris sobre la sucosa actualitat política valenciana -tanmateix, l’escriptor no s’està de donar la seva opinió-; la seva aposta és literària.

El que sí que permet el llibre és descobrir l’autor que hi ha al darrere de les premiades La cinquena planta i L’home manuscrit, les seves fílies musicals, literàries i cinematogràfiques -“em molesta l’obvietat i que m’ho donin tot massa pastat, m’agrada la incògnita”, resumeix-, fa apunts sobre la vida i la mort, sobre records del passat, detalls de la vida quotidiana, es veu com enfoca la creació. Això no vol dir que no sigui crític: tant ataca els premis literaris com lamenta que “la paraula proscrita”a València sigui català.

“Està molt en la línia del que he escrit -assegura-. Pense que tot el que he publicat és un únic llibre amb distints capítols que expressa la meua perplexitat davant el món”. El títol, Ningú no ens espera, fa referència a la cita de Faulkner “Ningú no espera el teu pròxim llibre”. Baixauli ho aplica a tota la vida: “És bo plantejar-se de tant en tant què som, què passarà l’endemà que no hi siguem, què aporte jo a la humanitat... Perquè aquestes preguntes et posen a lloc i et fan prendre consciència de la teua insignificança”, diu, una prevenció que li és útil a l’hora d’escriure. Quan s’hi posa, en el seu estudi de pintor, s’imagina que lluita “contra un Monstre, en majúscules, un Monstre que ens debilita i ens fa sortir cabells blancs, que ens roba els pares i els nadons; és una lluita absurda contra el pas del temps, però no inútil, perquè és el que em manté viu”.

“Tot això que surt de la Rita ja ho sabíem”

“Tot això que estan traient de la Rita ja ho sabíem, però no ho podíem demostrar”, afirma Manuel Baixauli, que no sol escriure de política perquè diu que no té el talent per fer-ho ni està prou al dia. Ara es confessa nerviós perquè no s’està notant el canvi: “És veritat que havien robat tant que s’han trobat un solar. Però en la meva vida diària no ha canviat res: no veig TV3 ni sento Catalunya Ràdio, i els valencians necessitem veure Rita i Camps declarant o tornarà a guanyar el PP. Comences a pensar que quan manen els nostres les decepcions són més grans”.

Més continguts de