“Barcelona va resistir perquè resistia tot el país”

Barcelona“1713-1714. Història documentada de la lluita dels catalans contra els borbònics” és el subtítol del llibre L’11 de Setembre poble a poble (La Campana), una investigació històrica d’Antoni Muñoz que explica el que anuncia al títol. A partir de fonts primàries, sobretot de documents borbònics i de la premsa europea de l’època, Muñoz detalla la magnitud de la violència del conflicte a tot el territori català des que les tropes franceses entren per la Jonquera fins a la capitulació de Cardona. “Barcelona va resistir perquè resistia tot el país”, afirma rotundament Albert Sánchez Piñol, que firma el pròleg del llibre de Muñoz.

“Ens hem focalitzat en Barcelona, i jo en sóc un dels culpables, però va ser una guerra nacional”, diu Sánchez Piñol, que recorda que el setge de Barcelona és només “el clímax final de relat” de la Guerra de Successió. Per a l’autor de la novel·la Victus, la investigació de Muñoz demostra “el caràcter del règim que va venir” després del 1714. Com recorda en el pròleg, “els borbònics no van cometre a Barcelona cap crim que no haguessin comès abans a tantes i tantes localitats catalanes; només ho van fer més a l’engròs”.

L’11 de setembre poble a poble és la crònica d’un territori revoltat, d’una “geografia, la catalana, que és tot valls i muntanyes, que sembla feta a propòsit per emboscar columnes de soldats que van amb mules”. De fet, els documents que detallen els subministraments dels exèrcits borbònics són prou eloqüents sobre el tarannà de la guerra. “Per la quantitat de civada que demanaven pots deduir el nombre de cavalls i, per tant, els efectius de cavalleria. I en una guerra de guerrilles la cavalleria era molt important”, diu Muñoz, historiador “d’arxiu i d’anècdota”, segons Sánchez Piñol. “Cada pàgina d’història de Muñoz val pel capítol d’una novel·la històrica”, afegeix.

“Els pobles es revoltaven, se sotmetien només quan no tenien més remei i quan les tropes s’allunyaven cent quilòmetres, tornaven a revoltar-se”, explica Muñoz sobre una dinàmica que es va repetir arreu els anys 1713 i 1714. Per sufragar les despeses de la guerra, “Felip V va intentar recaptar diners a Espanya, però no se’n va sortir i aleshores va tenir la idea genial que paguessin els pobles catalans”, diu Muñoz, que afegeix: “Si un poble no pagava la contribució, el cremaven, amb la qual cosa no en treien res”. Davant aquesta situació, el marquès de Valdecañas escrivia: “ No produce ningunos Caudales, y se aventura el que todas estas gentes viéndose oprimidos, o quemados, no tienen otro recurso que el de las Armas ”.

“En el pròleg em centro més en la crema de pobles -n’hi ha documentats una cinquantena- perquè era un fet brutal en una època en què la gent no tenia res més que la casa. Eren societats essencialment pobres, fins i tot la noblesa catalana, que no era com la de la Revolució Francesa”, diu Sánchez Piñol.

Per a l’autor de Victus, llibres com el de Muñoz són “importants perquè encara avui hi ha una concepció dels inicis del règim borbònic com un favor que es feia als catalans”. “M’ho he arribat a trobar com a versió oficial del govern espanyol. És com quan diuen que va ser Franco qui va industrialitzar Catalunya. Eleven a categoria de veritat històrica unes bestieses que són indefensables. Naturalment que és un tema polèmic i que pots enfocar des de molts punts de vista, però aquestes teories absurdes han de quedar fora del debat. Els que defensen la versió ultraespanyolista tindran un problema quan llegeixin aquest llibre”, diu Sánchez Piñol. Desenvolupar l’estudi a partir del territori reforça la tesi d’una guerra popular, de les classes populars.

“No lluitaven per l’arxiduc Carles. ¿Com havien de lluitar per un paio que era a Viena, si en aquella època Viena era com dir Alfa Centauri? Lluitaven per un sistema de lleis i llibertats que ells coneixien, i perquè també coneixien l’altre. Va ser una guerra de Castella contra Catalunya, però no de castellans contra catalans, perquè el que es defensava era un projecte polític. Coincidia amb els termes històrics i territorials de Catalunya i de la Corona d’Aragó, però en tota la publicística de l’època no hi veus proclames ètniques; això no existia”, diu Sánchez Piñol, que recorda que el fet que Villarroel, un home d’origen castellà comandés els exèrcits catalans, “explica el tarannà d’un poble i quina era la seva causa real”.

“M’he fet independentista als arxius”

Antoni Muñoz, llicenciat en ciències físiques, va néixer a Valladolid i va arribar a Barcelona quan tenia 36 anys. Durant trenta anys va ser professor de matemàtiques a l’IES Barri Besòs. Paral·lelament, va investigar la història dels segles XVII i XVIII i ha escrit amb Josep Catà i Tur llibres com ara Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736) i el més recent Ambaixadors catalans a Madrid (1640-1641). “Sempre defenso la causa dels pobles, i m’he fet independentista als arxius”, diu Muñoz. Els seus treballs són una de les fonts que ha consultat Albert Sánchez Piñol per escriure Victus i també Vae victus, la novel·la que publicarà La Campana pròximament.

Una guerra en què l’exèrcit borbònic negava la legitimitat de l’altre

La resistència al camp de Tarragona

Ocupar Tarragona va ser una de les primeres decisions dels borbònics l’estiu del 1713. Tanmateix el Camp de Tarragona va ser un maldecap per als ocupants fins a l’agost del 1714. També va ser un escenari de la repressió i d’execucions, com va passar a Torredembarra. “ Ya veo que todos ellos merecen la horca, pero son muchos para hacerlos ahorcar a todos ”, escrivia el marquès de Lede, lloctinent general de l’exèrcit borbònic. La “solució” va ser “matar-ne un de cada deu”, explica Antoni Muñoz a L’11 de Setembre poble a poble.

L’execució dels valons a Arbúcies

Els miquelets van capturar i executar uns soldats valons de l’exèrcit borbònic a finals de gener del 1714 a Arbúcies. “Van oferir un intercanvi, però els borbònics van dir que amb rebels no intercanviarien res”, diu Muñoz. “Els borbònics topen amb un exèrcit que no consideraven legítim, i aquest negar la legitimitat de l’altre és repugnantment pròxim a l’actualitat. L’altre no té dret a existir, i això fa que la crueltat es dispari”, assegura Albert Sánchez Piñol.

Berwick no les tenia totes

Una de les troballes del llibre de Muñoz és una carta de l’enginyer Verboom en què explica que el duc de Berwick dubtava de l’èxit de l’assalt final a Barcelona. “Aquesta dada no la tenia quan vaig escriure Victus, si no l’hauria inclosa -diu Sánchez Piñol-. Berwick no sap si atacar fins i tot quan ja ha obert la trinxera que ha arribat a les muralles. Hem repetit tant que dins les muralles estaven fatal que no hem pensat que a fora també ho estaven”.

L’economia del saqueig

La Guerra de Successió va mostrar l’economia del saqueig i l’extorsió. Pagar podia evitar la crema d’una casa. “Molts generals francesos demanaven venir a la guerra d’Espanya perquè és on obtenien més diners. I els obtenien dels setges, perquè de batalles campals n’hi va haver molt poques -explica Sánchez Piñol-. La part dels saquejos que es quedaven estava pactada entre l’alta oficialitat, però a petita escala vés a saber el que arribava a la comandància”.