Barcelona es torna a rendir als peus dels nord-americans Wilco

BarcelonaWilco ha fet parada a Barcelona aquest dimecres per oferir als seus devots l'última entrega musical del grup, el disc The Whole Love. Els nord-americans liderats per Jeff Tweedy comencen a ser uns habituals a Catalunya, i és que des del 2004 ja han visitat el país en sis ocasions (han actuat al Primavera Sound i la Sala Razzmatazz, entre d'altres). El Palau de la Música ha estat l'escenari escollit pel grup i la promotora madrilenya Vertical Pop, organitzadora del concert dins del cicle Los conciertos sublimes. El pop-rock amb reminiscències country de Wilco ofereix una paleta de sons i harmonies a l'abast de molt pocs, i potser per això el Palau ha quedat petit per veure'ls aquesta nit.

The Whole Love és el vuitè disc d'estudi de Wilco, un grup que amb el concert d'aquesta nit ha acreditat la seva versatilitat per tocar en festivals, sales de concerts convencionals o en auditoris centenaris com el Palau de la Música.

Wilco ja ha passat diverses vegades per Catalunya. 
Enguany, la promotora madrilenya Vertical Pop ha fet possible que el grup torni a fer parada a Barcelona. Al Palau de la Música no hi cabia ni una agulla aquesta nit, i és que les entrades pel concert es van exhaurir fa molts mesos, poc després de sortir a la venda.

El concert ha arrancat amb One Sunday morning, del nou disc, i, poc a poc, el grup ha anat apujant la intensitat amb una selecció amb ritme in crescendo. Mítiques com Jesús o Impossible Germany, i alguna petició del públic com California Stars, aproximadament dues hores de concert intens, amb un públic gaudint d'una posada en escena de llums, música, passió, talent i energia dels músics dalt de l'escenari.

Wilco ha mostrat el seu ampli ventall estilístic, que sovint el converteix en un grup difícil de catalogar. Un cert aire country impregna les seves cançons, especialment en aquelles on Tweedy fa ús de la guitarra acústica. No obstant això, els patrons rítmics s'escapen quan convé d'aquesta etiqueta, i això s'hi suma el virtuosisme d'un desacomplexat i protagonista guitarra solista, i l'ús de teclats i sintetitzadors. La veu de Tweedy, profunda i nostàlgica, fa la resta.