Publicitat
Publicitat

Déu abandona l'escenari d''El gran teatro del mundo' i observa un oratori fúnebre desconsolat

Bieito descobreix el misteri existencialista

Amb el Barroc el teatre assumeix la màxima responsabilitat filosòfica. L'escenari és el lloc on s'intenten dirimir les grans preguntes sobre la vida i la mort. La temptació d'adoctrinar i moralitzar existeix i es fomenta des dels estaments que controlen el poder terrenal i l'eternitat. Però el teatre també és la privilegiada tribuna per expressar un estat general de crisi. ¿Pot haver-hi alguna cosa més contrària a la fe en el que vindrà que la novel·la picaresca espanyola? El pensament i l'art del Barroc no s'entenen sense aquesta agitació nihilista que corroeix per dins la sòlida arquitectura d'un sistema absolutista enmig d'un gran desplegament escenogràfic.

¿Seria, doncs, l'acte sacramental l'instrument triat per consolidar dogmes en una societat que viu un implícit conflicte entre el determinisme i el dubte? Depèn qui sigui l'autor, com han descobert Calixto Bieito i Marc Rosich amb El gran teatro del mundo . Calderón de la Barca és el gran renovador d'un gènere que parteix dels misteris medievals, és adoptat per la Contrareforma com un potent instrument propagandístic i acaba reivindicat en obres com Jedermann d'Hugo von Hofmannsthal, tan calderonià en la seva intenció d'usar l'al·legoria per explicar la metafísica del present.

La complexa personalitat de Calderón (jesuïta i soldat, cortesà i lliurepensador) trenca servituds i transforma l'acte sacramental en una sofisticada peça que anticipa l'obra total que -com sosté Gerhard Poppenberg, filòleg i traductor a l'alemany de Calderón- perseguiria Richard Wagner dos segles més tard, encara que sense la precisió i austeritat filosòfica de l'espanyol. L'autor de La vida es sueño i El alcalde de Zalamea fa servir el gènere per experimentar amb la música, per utilitzar l'escenografia com un element actiu de la dramatúrgia i així oferir una nova dimensió de l'espectacle barroc. Que fàcil que és llavors encaixar en un actualitzat acte sacramental la inquietud litúrgica del compositor Carles Santos i l'empremta artística de l'escenògrafa Rebecca Ringst, creadora d'un monumental cel tubular.

Calderón revoluciona la forma i el fons. Quan Rosich despulla El gran teatro del mundo de la seva epidermis moral deixa al descobert un text descarnat, impúdic en la seva brutal resposta al misteri de l'existència: no n'hi ha. En el seu curt camí entre l'úter i la sepultura, l'ésser humà no rep el ressò de Déu, per molt que cridi a l'infinit. L'acompanyarà en el seu sospir el silenci. L'autor delata el seu pessimisme existencialista amb la fortalesa que li confereixen els seus estudis de lògica, una solidesa intel·lectual que va fascinar fins i tot Schoppenhauer.

En aquesta obra, Déu no és només l'autor que fecundarà el Món perquè pobli d'actors el seu teatre terrenal, també n'és el director i el principal espectador. Bieito és clar en el missatge: un cop concedit el lliure albir sense assaig previ, Déu abandona l'escenari per limitar-se a observar i gaudir passivament del seu experiment dramàtic, adornat amb la magnificent sonoritat d'un oratori fúnebre. Tampoc oferirà el seu consol últim quan Llei de Gràcia els condueixi a la tomba un cop prescrit, com un replicant de Philip K. Dick. S'enduran amb ells les mateixes preguntes existencials.

La responsabilitat ètica

El dramaturg Josef Mackert destaca en una carta adreçada a Bieito, publicada a la revista del Theater Freiburg (escenari de l'estrena absoluta del muntatge), com un acte sacramental del segle XVII guarda una sorprenent lectura contemporània: les responsabilitat ètica de passar de l' homo faber a l' homo creator . ¿Els homes estan preparats per ser déus creadors?

Mackert també destaca la singularitat del llenguatge poètic de Calderón, marcat per la presència ineludible de la mort. Un determinisme que Bieito assumeix sense la seva habitual rebel·lió escènica. Com subratlla la crítica alemanya, el director ha superat la seva fase del Sturm und Drang -el moviment preromàntic que es va enfrontar a la racionalitat clàssica- i en col·laboració amb Santos actualitza l'estètica barroca amb un muntatge molt plàstic i equilibrat. L'essència existencialista té un primer impacte gairebé de llenguatge furero , però la força pictòrica dels cossos sofrents evoca una dimensió entre realitat i somni, com figures escapades d'una il·lustració de William Blake: L'infern de Dante .

Més continguts de