Blaumut i el vent de la il·lusió

Barcelona“El primer disc ens va enganxar per sorpresa”, diu Manel Pedrós, bateria de Blaumut. Els seus companys hi estan d’acord. No esperaven la bona acollida que va tenir l’àlbum El turista (2012). “El plantejament era: gravem un disc, fem quatre concerts i riurem. Ara, en canvi, ja sabem que hi ha molta que gent que escoltarà el nou disc i que en té ganes”, explica Xavi de la Iglesia, cantant i compositor del grup que completen Manuel Krapovickas (baix), Vassil Lambrinov (violí i viola) i Oriol Aymat (violoncel).

Aquest canvi d’actitud és palès al nou treball del quintet, El primer arbre del bosc, que avui presenten en directe a L’Auditori de Barcelona a partir de les 21 h. “Durant l’enregistrament no hi havia pressió, però sí il·lusió”, diu De la Iglesia. “L’èxit ens ha donat l’oportunitat de tenir més temps per explorar i per treballar a l’estudi”, afegeix Krapovickas. I l’exploració inclou també compartir una de les cançons de l’àlbum amb el cor de l’Escolania de Montserrat.

“Ens hi hem dedicat de ple durant quatre mesos i mig, posant tota la carn a la graella”, assegura Aymat. I Pedrós arrodoneix la descripció del fet diferencial: “En el primer disc no vam coincidir ni a l’estudi de gravació, però aquest cop ha sigut diferent. Teníem l’aprenentatge de la gira, de posar-nos a treballar plegats, d’acostumar-nos a estar junts i veure la manera com pensàvem. Vam agafar les cançons i vam vestir-les amb cinc caps pensant i donant idees”. “Al final de la gira anterior ja teníem un so de banda i una manera de tocar més compacta, i això també ha influït en el disc”, reflexiona Krapovickas.

La mateixa filosofia

Segons De la Iglesia, una de les premisses prèvies a la realització d’El primer arbre del bosc era no voler imitar el disc anterior. “Part de l’èxit d’ El turista va ser que vam fer el que ens va sortir de la fava, el que ens venia de gust en aquell moment. I ara ho hem fet amb la mateixa filosofia, però sense intentar fer una altra Pa amb oli i sal o una altra Bicicletes, perquè no ens sortirà amb la frescor d’aquelles”, diu De la Iglesia. Tanmateix, el nou treball no és tant un trencament com una continuïtat, perquè el resultat és inequívocament Blaumut: pop d’alè folk enlairat pels arranjaments de corda. Fins i tot hi ha detalls, com la melodia xiulada de la cançó Tornarem a casa, que inevitablement recorden el passat. “Al principi no volíem fer-ho, però en aquesta cançó vam veure que res quedava millor que xiular la melodia. A més, tenim bons xiuladors al grup”, recorda Pedrós.

Els Blaumut transmeten la sensació de ser un col·lectiu de cinc veus fins i tot a les entrevistes. Tots cinc parlen, a vegades es trepitgen, i quan De la Iglesia respon a preguntes sobre les seves lletres, els altres també hi diuen la seva, i no sempre coincideixen. Per exemple, el cantant és un gran admirador de Jacques Brel, com evidencia a la cançó Amsterdam. En canvi, els seus companys no semblen tan devots del chansonnier belga. “En el disc hauríem de posar la típica frase: «La resta del grup no es fa responsable del que digui l’animal aquest»”, fa broma Pedrós. Igualment, un en destaca la presència de la fantasia en les cançons, i tot seguit un altre matisa les paraules del compositor. “Jo trobo que el disc és bastant realista. Hi ha moltes frases que pots trobar en el dia a dia, i t’hi pots veure reflectit. Ara, potser sí que estan vestides amb ironies”, diu el bateria sobre un disc que, segons el cantant, té quatre elements vertebradors: “El vent, el temps, el mar i la llum”.

Més poètica que narrativa, la manera de fer de De la Iglesia acompanya un discurs “sobre res concret i tot en general”. “Parlo una miqueta de tot, i la cançó El primer arbre del bosc és un punt de partida que parla de la individualitat dins el conjunt, que pot ser una persona dins la societat o un arbre dins el bosc, que al final és l’origen del conjunt. I amb aquesta idea s’han anat construint la resta d’històries”, explica.