Definitivament, cal considerar la segona visita del Festival de Bayreuth al Gran Teatre del Liceu com un dels grans esdeveniments artístics de la moderna història del coliseu líric barceloní. Podem destacar el triomf d'algunes veus solistes, o l'esplèndida direcció de Sebastian Weigle, responsable de L'holandès errant i d'un excepcional Lohengrin , i de Peter Schneider, artífex d'un inoblidable Tristany i Isolda , que va tancar la setmana Wagner a Barcelona. Però els rotunds triomfadors han sigut el cor i l'orquestra del Festival de Bayreuth. Podem parlar, sense exageració, d'autèntica commoció entre els aficionats: mai havíem escoltat una òpera de Wagner al Liceu amb un nivell de qualitat tan alt.
Després de l'impacte inicial amb L'holandès errant , l'1 de setembre, la impressió va ser màxima un dia després a Lohengrin , una òpera de més envergadura. Weigle va estar realment inspirat, gaudint amb els mil detalls de l'escriptura coral i orquestral que els músics alemanys són capaços d'oferir. I no és només qüestió de nivell tècnic, de més ofici, de millor preparació: la clau és en la dedicació, en l'actitud dels músics. Perquè veure'ls en acció, intercanviant mirades de complicitat després brodar una frase o mostrar la rotunditat, o la transparència, d'un determinat passatge, és un espectacle.
Aquesta qualitat va brillar de manera especial a Tristany i Isolda , pedra de toc per a una orquestra per l'exuberància del geni wagnerià. El veterà Peter Schneider va aportar-hi saviesa, tremp i les millors virtuts de la tradició. La màgia orquestral i la brillantor coral ens va fer levitar.
Un tenor emocionant
I els cantants? Doncs hi va haver de tot. El tenor alemany Klaus Florian Vogt va emocionar amb un Lohengrin frasejat amb una elegància i delicadesa de captivadora bellesa, al costat de la notable Elsa d'Annette Dasch, el temperamental Telramund de Thomas J. Mayer i la sòlida Ortrud de la nord-americana Susan Maclean.
Per la seva banda, la soprano sueca Iréne Theorin va commocionar a tothom amb una Isolda d'extraordinària potència i temperament. No vam tenir sort amb Tristany, defensat amb ofici, però sense relleu, pel tenor nord-americà Robert Dean Smith, però sí que vam comptar amb les magnífiques prestacions de Michelle Breedt (Brangäne) i Franz-Josef Selig (Rei Marke) i bons comprimaris, tant a Lohengrin com a Tristany i Isolda . Ara només ens queda resar perquè el Festival de Bayreuth no trigui un altre mig segle a tornar a Barcelona.
