Cultura 31/01/2015

‘Boss’

Care Santos
1 min

Divendres passat va fer un any que vaig conèixer en persona José Manuel Lara. Va ser el vespre que van concedir-me el premi Ramon Llull. Quan vaig encaixar-li la mà, li vaig dir “ jefe ”. Així, en castellà, perquè això és el que era: el meu cap i el de tants i tants autors vinculats al seu enorme grup editorial. Ell va fer una ganyota, molest. No li agradava el tractament. Li sonava massa autoritari, em va dir. “Llavors, potser millor que li digui boss ”, vaig proposar. El canvi el va satisfer. “Sí, boss és molt millor!”, va riure. Una estona més tard, mentre feien aquelles fotos oficials on sempre surt tothom encarcarat, Lara feia bromes, gens incòmode. Em fa l’efecte que era un home difícil d’encarcarar. Avui, 366 dies més tard, és mort. Deixa un imperi editorial que va heretar però que també va saber estimar, transformar i engrandir. Deixa hereus capaços. I també un munt d’interrogants, sobre qüestions que en els últims temps ningú no feia sortir a les converses. ¿Com serà el futur dels seus nombrosos segells editorials? ¿Caldrà fer net d’alguna manera? ¿Com s’ho faran els nous administradors, més joves, deslliurats potser de lligams emocionals que encara condicionaven la manera de fer del pare? ¿Hi haurà més fermesa, continuisme, canvi de rumb? Avui, la mort fa que ens aturem un moment. Aquells que devem alguna cosa a José Manuel Lara, poc o molt, hauríem de lliurar un record, l’últim, a aquest home que, diuen, feia que li pugessin cada dia tots els llibres que publicava i a més -quin esforç innecessari!- fins i tot diuen que se’ls llegia. Descansi en pau, boss.

stats