Boualem Sansal: "Quan a Algèria veig gent que corre cap a la mesquita penso que és trist"

BarcelonaDes de fa dècades, Algèria compta amb dues tradicions literàries que conviuen sense entrar pràcticament en contacte. Els autors francòfons són els que majoritàriament han arribat a Europa. Entre ells destaquen Assia Djebar, Yasmina Khadra, Rachid Mimouni i Boualem Sansal. Nascut el 1949, va debutar tard, poc abans de fer 50 anys, amb la novel·la El juramento de los bárbaros (1999), i des de llavors ha tingut una gran acceptació en països com Alemanya i França, cosa que al mateix temps l’ha convertit en un autor perseguit al seu país. Amb 2084. La fi del món (Edicions 62 / Seix Barral), guanyadora del Gran Premi de l’Acadèmia Francesa, Sansal imagina un futur que, en paraules de Michel Houellebecq, “descriu realment el totalitarisme islamista”. L’autor, que porta els cabells recollits en una cua argentada i té una mirada analítica, parla amb calma sobre els llibres que escriu i els punts foscos del present.

Per què necessitava parlar de la fi del món justament ara?

Estem en un moment històric molt interessant, en què un món antic desapareix i en neix un de nou. Aquest món nou és el de la globalització, el de l’extinció dels estats nació, el de l’enorme migració xinesa -potser tots acabarem sent-ho- i el de l’expansió de l’islamisme.

¿Com descriuria l’Abistan, el país fictici del seu llibre?

Ocupa tot el planeta, és un univers una mica com Mad Max, amb un lloc que funciona com a santuari, la Ciutat de Déu, on hi ha el poder. Qui hi ha darrere aquest poder? Això no se sap. L’Abistan és un territori devastat després d’una gran guerra.

El personatge principal de 2084 es diu Ati i viu reclòs en un sanatori. Des d’allà comença un viatge interior i exterior que la novel·la explica. Quins vincles té el seu llibre amb el 1984 de George Orwell?

L’Ati és un homenatge directe a Orwell. El novel·lista es deia en realitat Arthur Blair i va morir de tuberculosi poc abans d’entrar en un sanatori dels Alps on li havien dit que es curaria. A 2084 jo el ressuscito i el situo en un sanatori. Arthur Blair era comunista i ateu. El meu personatge es diu Ati perquè s’assembla a ateu.

Ressuscita Orwell i el col·loca en un món horrible.

És el món que estem veient néixer. No el puc descriure d’una altra manera. Hem de decidir urgentment si volem lluitar de debò contra l’islamisme. La lluita militar contra el terrorisme no serveix, cal atacar els fonaments filosòfics de l’islamisme.

Al món de 2084 la religió té un paper opressiu i omnipresent. La paraula llibertat ha desaparegut.

És tal com ho veiem nosaltres, que tenim esperit democràtic. Al llibre parlo d’una dictadura, però els que hi viuen hi són feliços, per a ells no és una presó. Quan a Algèria veig gent que corre cap a la mesquita penso que és molt trist. Pregar cinc vegades al dia, quin horror! Però ells són feliços fent això, i per a ells el pobre desgraciat sóc jo, em veuen presoner dels diners i del materialisme.

Va arribar un moment de la seva vida en què va prendre un camí diferent del dels musulmans.

Vaig néixer en un país que va ser francès fins al 1962. Jo estava modelat segons la cultura francesa quan Algèria va arribar a la independència. Havia llegit 1984 de molt jove, i estava preparat per veure tot el que s’estava tramant. Els que van créixer més tard i van ser educats a l’escola algeriana són feliços. La seva vida és tal com els havien explicat.

Vostè, en canvi, vivia una realitat que no li agradava.

Vaig decidir viure la vida que volia de manera privada. Llegia llibres que havia de comprar al mercat negre i el que pensava ho vivia de portes endins, amb els meus amics i la meva dona, que era txeca. Viatjàvem sovint a Praga i a París. Quan va començar la guerra [1992] tothom estava obligat a comprometre’s, o bé amb els islamistes o bé amb el poder polític militar. Els intel·lectuals no podíem donar suport ni als uns ni als altres. Va haver-hi gent que se’n va anar. Uns altres vam decidir quedar-nos i resistir. Com ho faríem? Jo no lluito amb fusells, l’únic que puc fer és escriure llibres.

Es va llançar a la literatura amb 50 anys.

Si els editors francesos haguessin rebutjat el meu primer llibre hauria hagut d’exiliar-me. El juramento de los bárbaros es va convertir en una mena de símbol per a la gent que pensa com jo a Algèria. Donava una visió que no era ni la dels islamistes ni la del poder militar. Potser els estava dient la veritat: això es preguntaven els algerians.

¿Com veu que està reaccionant l’Europa actual davant els atemptats terroristes reivindicats per l’Estat Islàmic?

És horrible. Lamento que França s’hagi posat en el lloc de la víctima bona i innocent. ¿Com pot ser que un president com François Hollande digui “Estem en guerra” i no ho faci com a cap de les forces armades? Aquesta declaració hauria d’haver tingut conseqüències.

Li fa por, el món actual?

No em fa por que la gent lluiti, sinó la covardia.