VENÈCIADesprés de deu intenses jornades de projeccions, així com de desfilades de directors i estrelles, la Mostra va posar ahir punt final a la competició amb la presentació de Passion , el nou film del veterà Brian De Palma. Deu dies que culminaran avui amb l'entrega del Lleó d'Or del festival, que coronarà el guanyador d'una edició en què les grans figures de la galàxia autoral -Paul Thomas Anderson, Marco Bellocchio i Olivier Assayas- han confirmat la seva puixança per sobre dels nouvinguts. En realitat, entre els passadissos de la Mostra impera la sensació que el festival ha flamejat a mig gas, confiant la seva sort a cineastes de solvència contrastada i deixant de banda la recerca de nous valors.
Dit això, ahir la Mostra va demostrar que fer confiança en els vells mestres pot ser una decisió guanyadora. De Palma, el director de clàssics moderns com Carrie (1976), Doble cos (1984) i Atrapat pel passat (1993), va omplir la pantalla de saviesa fílmica amb la exuberant i escorredissa Passion , amb què retorna al thriller després de Redacted (2007), la seva aproximació al drama de la Guerra de l'Iraq.
El mestre de l'obsessió
Comptant amb producció francoalemanya, De Palma demostra que, avui en dia, no hi ha cap altre director capaç de transitar amb tanta llibertat entre la superfície de les imatges i els abismes de la psique humana (potser amb l'excepció de David Lynch). A Passion De Palma fa un remake de Crime d'amour , film dirigit el 2010 pel francès Alain Corneau, però si la pel·lícula de Corneau es presentava com un elegant thriller sobre la competitiva i cruel relació entre dues altes executives d'una multinacional, el film de De Palma va molt més enllà i planteja un autoreflexiu viatge per les contrades del desig.
Durant dècades Brian De Palma ha estat considerat com un dels grans il·lusionistes del cinema mundial. Un dels millors hereus de Hitchcock, De Palma ha fet de l'obsessió (en molts casos, patològica) el tema central de la seva obra: el seu cinema està ple de mirades arravatades que s'erigeixen en un mirall de la fascinació que desperten les imatges en l'espectador. A Passion la batalla de mirades i voluntats es desferma entre dues dones de forta personalitat que aspiren a conquerir la glòria empresarial. Com a la magistral Femme fatale (2002), De Palma s'aproxima als codis del cinema negre amb una llibertat que transcendeix la lògica. En un moment clau de Passion , quan la idea del crim germina a la ment d'una de les protagonistes, la pel·lícula s'endinsa en un laberint de somnis i bogeria. Quan, a la roda de premsa del film, un periodista va preguntar a De Palma per un dels últims (i delirants) girs de la trama, el director es va limitar a cridar: "És un somni!"
A Passion les femmes fatales estan pertot arreu: a la realitat, als somnis, darrere les màscares, a les pantalles dels smartphones . "Sóc un astut observador de les noves tecnologies", va apuntar De Palma. I, de fet, Passion sembla el resultat d'encreuar l'abstracció de Femme fatale amb la impuresa multimèdia de Redacted . De Palma utilitza la confusió entre el somni i la realitat per posar el focus en els mecanismes de la narració: Passion és tant una pel·lícula sobre l'obsessió (eròtica i pel poder) com un film sobre com les imatges que articulen i subjuguen els nostres somnis i desitjos. Una doble missió que assoleix la perfecció en una llarga escena amb pantalla partida -marca de la casa de De Palma- en què conflueixen cinema i dansa, voyeurisme i seducció, passió i mort.
"Sóc un gran admirador del ballet Afternoon of a faun , de Jerome Robbins, construït entorn de la partitura de Debussy. Feia temps que volia utilitzar-lo i no vaig deixar passar aquesta oportunitat", va explicar De Palma.
