Bruce Springsteen: “La religió catòlica és d’on he tret el meu llenguatge”

“És bastant aterridor”, sentencia Bruce Springsteen. Es refereix a Donald Trump, el candidat republicà a la Casa Blanca: “Ningú pot explicar-ho, ni tampoc el que està passant als Estats Units”. És l’única declaració política que farà el Boss en l’hora i mitja de trobada amb un grup reduït de periodistes aplegats a Londres, a l’Institute of Contemporary Arts (ICA), per escoltar reflexions en veu alta sobre Born to run, la despullada autobiografia -el primer llibre i potser l’únic, insinuarà més tard- d’aquest rocker incansable, tendre i depressiu.

Springsteen conversa amb Antoine de Caunes, periodista i director de cinema francès, que obre el foc amic amb la més estricta de les actualitats: el parer sobre la presumpta o real polèmica entorn del guanyador del Nobel de literatura, Bob Dylan. “És un cantautor i poeta. Jo al llibre l’anomeno «el pare del meu món», algú que ha exercit una influència enorme no només en mi”. I rememora l’època de mitjans dels anys 60, quan va començar a escoltar discos folk.

L’escenografia de l’acte és sòbria. Dues butaques negres i, al darrere, projectada, la imatge de la portada del llibre -editat en català per Malpaso i en castellà per Random House-. Poc més d’un metre separen aquest cronista d’un dels seus grans ídols. És més a prop que mai. I més de trenta anys ens separen -a tots dos- de la foto de la portada del llibre. El temps no passa debades, constata el francès al Boss: “D’això en parlarem després”, respon ell entre rialles.

La fugida de Nova Jersey

L’ombra allargada de dolor i angoixa del pare

En el retrat congelat en el temps, la mirada d’un Springsteen molt jove, de l’època de l’àlbum Born to run (1975), desafia el món que ja ha començat a menjar-se, en una cursa cap a l’èxit; cursa que tanmateix és una impossible fugida del poble on va néixer, Freehold, Nova Jersey, el 1948. Fugida de si mateix alhora, i del llegat malaltís que li va deixar el pare: la depressió. I l’home que seu a la butaca, amb entrades pronunciades de cabell, amb botes vaqueres -al cap i a la fi, és damunt d’un escenari i només li falta la guitarra-, texans, un parell d’arracades molt petites i dos anells, un a cada mà, confessarà al final de l’esdeveniment: “He escrit sempre sobre això [la fugida de Nova Jersey], però hi continuo vivint. Els pares van fer molt més que jo. Van marxar a Califòrnia”.

Ell també. De tant en tant. Travessava el país de costa a costa, com els pòtols místics de Jack Kerouac. Però roda el món i torna al born. I el llibre -“honest” en paraules de De Caunes-, un volum que beu de l’esmentat Kerouac, de Neal Cassady, de John Ford o de John Steinbeck, entre altres influències, és la cirereta del pastís d’una carrera de més de quatre dècades. El cantant diu que ara fa set anys es va trobar amb la necessitat d’explicar amb altres mitjans “allò de què sovint” havia parlat en les seves cançons. La figura del pare. Sempre present. Ombra durant molts anys d’angoixa i de dolor. “El llibre explica de manera més detallada el que he escrit en cançons -torna a dir-, una manera d’obrir-me i de donar equilibri a les experiències de vida, de tractar-les amb més justícia, d’investigar-les més a fons”. I encara que quan va començar no pensava que fes un llibre, “sí que sabia que el pare hi tindria una presència important”.

El Bruce que hi ha ben a tocar sembla tímid. Molt. Ulls abaixats la major part del temps. És fàcil dissimular la timidesa davant de 100.000 persones, amb tres hores i mitja de música eixordadora. No ho és gens fer-ho davant d’un centenar, que escruten l’únic protagonista de la tarda. Es refugia en les bromes de tant en tant, com si el seu paper com a escriptor no tingués rellevància. “Vaig començar de manera accidental. Quina és la diferència amb els àlbums? Que quan acabes el llibre ningú aplaudeix”. No és veritat, però. La sala ho fa quan llegeix quatre fragments del text. Es posa les ulleres per fer-ho: “La primera vegada que les necessito damunt d’un escenari”. El temps no respecta ningú; ni déus amb minúscula, ni els herois amb majúscula.

El diàleg amb el públic

Ha firmat 17.000 llibres des que ha presentat el llibre

El petit format de l’acte o la trobada amb fans que són també seguidors de la música i lectors del seu llibre -i que sovint fan cua perquè els hi dediqui- complementen “el diàleg” que ha “mantingut” amb el seu “públic al llarg de quaranta anys”. Diu que des que ha començat el tour de promoció de l’autobiografia n’ha signat 17.000 còpies. La mà trencada. Un càlcul aproximat, esclar, a raó de “deu segons per cada fan”. “S’acosten -continua- i et parlen de cançons específiques; de moments concrets de la seva vida”. És molt diferent de veure des de dalt de l’escenari les cares que suen a baix, a la pista, amb l’E Street Band al darrere donant-ho tot. “Del públic n’he après paràmetres del que faig, de la meva música, de com afecta la vida de la gent, de com m’afecta a mi, de la sensació de joia, de tristesa, les possibilitats que obres”.

Ha ofert 2.500 concerts al llarg de la seva carrera, diu Antoine de Caunes, que esmenta algú que ha fet els comptes. Comptes de la vella, probablement. També cau la pregunta del milió. ¿I la retirada? “Mentre vulgui, tiraré endavant!” Assegura que ara està millor físicament que amb 40 anys perquè “aprens a gestionar millor el teu propi cos”. Potser. O és només una mena de fe religiosa també la que uneix l’artista amb els fans. Una religió sense credo que té arrels catòliques, italianes i irlandeses, com ell mateix. “Al cap i a la fi, entre els 6 i els 13 anys vaig rebre una educació profundament religiosa”.

Les seves lletres en són la prova. Salvació, redempció, pecat, patiment. “Tot això és natural per a mi. La religió catòlica és d’on he tret el meu llenguatge”. No se’n parla, però, del Déu que tot ho atemoreix. I al llibre, emotiu i punyent, queda ben clar que l’única religió és el rock&roll. I, ara com ara, Déu Nostre Senyor continua sent el Boss.