BARCELONALa pluja es va convertir ahir en una amenaça constant per a l'epíleg del festival Primavera Sound. A les 20.30 les primeres gotes van caure quan Nacho Vegas començava a tocar la seva adaptació de la cançó Devil town , de Daniel Johnston, però la pluja no va fer enrere el públic, que va tornar a omplir el passeig de Lluís Companys.
Passades les nou, el francès Yann Tiersen es va trobar amb una multitud que volia seguir l'actuació. Tiersen no va decebre, fins i tot es pot dir que les condicions meteorològiques el van esperonar. L'evolució del de Brest cap a paratges sonors més atmosfèrics i esmolats ha afavorit els seus directes. Ahir va condensar les virtuts dels últims discos en un concert farcit de crescendos que va desembocar en un gran final i el públic va agrair la intensitat amb una forta ovació. Catarsi sota la pluja.
Just després va tancar la jornada l'anglès Richard Hawley, que va tocar malgrat haver-se trencat el turmell la nit anterior. Cap problema. El de Sheffield, assegut en una cadira, va començar amb la cadència del crooner clàssic, la de l'home que canta a l'amor amb una elegància d'altres temps. Però venia a presentar Standing at the sky's edge , una versió més rockera d'ell mateix, i la lesió no va impedir que Hawley enviés alguna notícia del nou disc. En el moment de tancar aquesta crònica ja havia fet emmudir el públic amb la seva classe.
Dedicatòries 'indignades'
Nacho Vegas, amb el seu quartet habitual, va interpretar un repertori curt però amb peces contundents. La gran broma final va obrir la sessió, amb Vegas transmetent més seguretat que crispació. Com a la resta del concert, va evitar els epílegs elèctrics per poder encabir-hi més cançons. Tot feia pensar que seria només un altre molt bon concert de l'asturià, fins que Vegas va dir: "Dedico aquesta cançó a aquesta gent tan simpàtica que s'envalenteix en les distàncies curtes: els Mossos d'Esquadra". I la cançó era Dry Martini S.A. , que després de la dedicatòria admet noves lectures, especialment pel vers: "Era un joc i ara és real". També Devil town , de Daniel Johnston, es va transformar en una altra cosa quan Vegas va cantar que "calia cremar la ciutat". La indignació es va rematar amb Cómo hacer crac , l'himne oficiós del 15-M i tot el que ha vingut després.
L'epíleg del Primavera Sound a l'Arc de Triomf havia començat a les sis de la tarda amb l'asturiana Lorena Álvarez y su Banda Municipal, una banda que en realitat són dues persones: una que sacseja panderetes i castanyoles i una altra que toca el bombo. Álvarez tot just acaba d'enregistrar el seu primer disc, i de moment només ha editat un casset titulat La cinta , però el boca-orella funciona. No podia ser d'una altra manera, després de veure el concert. És una mena de cantautora de música tradicional que esdevé popular, entre el folk i el pop més minimalista. Té l'esperit de les orquestres de festa major i el defensa sense distància irònica però amb certa mala llet, sobretot en cançons com Novias i la que dedica als artistes que se senten "el centre de l'atenció".
Les cançons també són el principal actiu de Joe Crepúsculo, heroi d'un techno-pop estripat i romàntic alhora. A l'Arc de Triomf, i acompanyat de Sergio Pérez (Thelemáticos), va fer un concert net, sense els elements salvatges d'altres vegades, i deixant que la feina, bona, la fessin cançons com En séñame a amar i Suena brillante .
Continuïtat pendent
La iniciativa de programar dues jornades del Primavera Sound a l'Arc de Triomf ha sigut un èxit, tant per la capacitat de convocatòria que han tingut els concerts gratuïts com per la proposta artística. Tot i així, encara no se sap si l'any que ve es podrà repetir a la mateixa ubicació. Alberto Guijarro, codirector del festival, va explicar dissabte que tant el Primavera Sound com l'Ajuntament de Barcelona n'havien quedat molt satisfets, però que l'equip municipal havia de valorar l'impacte que els concerts tenen en el veïnat, ja que aquest espai públic ja rep molts esdeveniments al llarg de l'any.
