Cultura 04/07/2015

Canet reivindica el rock en català que va ser massiu

La Banda Impossible és un dels principals reclams del festival

Xavier Cervantes
5 min
Canet reivindica el rock en català que va ser massiu El festival espera 20.000 espectadors

BarcelonaJosep Maria Mainat és “el líder espiritual” del Canet Rock. Així s’hi refereix la directora del festival, Gemma Recoder. Tots dos eren ahir al Pla d’en Sala, l’espai que avui acull la segona edició de la versió segle XXI del Canet Rock. Mainat explicava que “els festivals neixen i moren, i qui ho decideix és el públic”. És cert que hi intervenen altres factors, però el públic exerceix la seva soberania. Ho va fer a principis dels anys 90 la generació que va acompanyar fins a l’èxit bandes com Sopa de Cabra, Els Pets, Sau, Lax’n’Busto i Sangtraït.

Ara el Canet Rock homenatja aquells grups programant en horari estel·lar el concert de La Banda Impossible, la formació que aplega Gerard Quintana, Pemi Fortuny, Lluís Gavaldà, Quim Mandado, Cris Juanico, Natxo Tarrés, Jofre Bardagí i Joan Reig, entre d’altres. “És una banda irrepetible”, diu Mainat, que insisteix que al Canet Rock “han de passar coses que només passin a Canet, perquè hem de fer coses especials”, com ara el concert de Sanjosex entre amics, en què el músic de la Bisbal ha convocat Mazoni, Carles Belda, Bikimel, Quico Pi de la Serra i Guillamino. O com el d’Els Amics de les Arts, que tocaran les cançons que han triat els seus seguidors.

La Banda Impossible posarà en joc peces d’innegable popularitat en un concert que també es podrà seguir en directe a la web de l’ARA (i també el de la Dharma i Comediants). “Qui vingui i ens escolti no podrà dir allò que es deia tant als 90, que el rock català és una merda”, explicava fa unes setmanes Lluís Gavaldà. En aquells anys el que es deia i el que es vivia, sobretot fora de Barcelona, semblaven mons diferents. “No es pot analitzar només artísticament perquè també va ser un fenomen social”, diu Pep Blay, autor de biografies de Sopa de Cabra i Els Pets, i un dels primers periodistes a mirar i analitzar aquells grups que feien rock i cantaven en català.

“Fins aleshores el rock era sobretot en castellà, i ells van contribuir a la normalització del rock en llengua catalana a nivell popular. Van portar el rock al carrer. La gent també tenia ganes de dir caca, pedo, culo, pis en català”, recorda Blay. A finals dels 80, encara es podien escoltar els cantautors en català, però quan “volies anar de marxa anaves a un concert de Loquillo”. “Faltava festa, canya i alegria en català”, diu Blay. Això és el que va aportar aquella generació que “reivindicava que no calia ser de Barcelona per fer rock’n’roll”.

La banda sonora d’una festa

Abans que esdevingués una marca després del concert de Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït i Els Pets al Palau Sant Jordi l’any 1991, aquell rock català havia anat creixent com ho fan totes les músiques populars: des de la proximitat. “La gent premiava els grups de casa, els amics, els col·legues, i qualsevol poble podia tenir el seu grup de rock”, explica Blay, per a qui el component juvenil i festiu va ser fonamental. “Va ser la banda sonora d’una festa, d’un sortir de casa, d’un alliberament de tabús familiars”, afegeix.

Segons Mainat, “a finals dels 70 i als anys 80 no sortia nova música en català”. “En les últimes edicions del Canet Rock i de les Sis Hores de Cançó repetíem grups perquè la cosa no avançava. A Catalunya la gent que volia cantar no es plantejava cantar en català. En canvi, als anys 90, tots aquests grups van fer que una altra vegada tornés a haver-hi locals plens, seguidors i rock de masses. Això va ser fantàstic”, assegura Mainat. Cal recordar que en aquells anys fora de Barcelona pràcticament no existien sales de concerts en condicions. Tanmateix molts d’aquells grups van fer de la necessitat virtut i es van formar en directe actuant en festes majors. Joan Enric Barceló, d’Els Amics de les Arts, va descobrir moltes de les cançons del rock català “en el circuit de festes majors”. “Sóc de Girona, i a les festes era molt fàcil trobar-te gent com Ja T’ho Diré, Els Pets, Gossos, Sopa de Cabra...”, recorda Barceló. Per al seu company de grup Dani Alegret, en canvi, tot allò no formava part de la quotidianitat musical. “Jo vivia a Barcelona, i quan tenia 16 anys només escoltava música que venia d’Anglaterra. No estava gaire ficat en la música catalana que es feia en aquell moment, però segur que em sabré totes les cançons que tocarà La Banda Impossible”, diu Alegret.

“El management de Sopa de Cabra el duia La Salseta del Poble Sec, i els feien de teloners a les festes majors”, explica Blay. Evidentment, segons afegeix, els grups que més triomfaven en aquest entorn eren “els que portaven més festa”. I aquí és on Blay en destaca una altra característica: “La capacitat de comunicació”. “A diferència de molts grups d’ara, que toquen molt millor però tenen pitjors líders, aquelles bandes tenien bons comunicadors com Lluís Gavaldà, Gerard Quintana i Carles Sabater, que en escena es movia com una estrella del rock. Tot plegat va fer que aquell fos un rock de masses. Els d’ara no són tant de masses”, rebla Blay, que accepta excepcions com Txarango i Els Catarres, grups que també s’han fet forts en festes majors.

Precisament l’absència de sales de concerts va perjudicar altres grups com Kitsch i Utòpics, que, segons Blay, “eren millors musicalment però no tenien esperit de fer ballar”. A la llarga, però, l’èxit del rock català va contribuir a generar un circuit de sales que han aprofitat les generacions posteriors. Els que han vingut després també han après dels errors d’aquella època.

“Barrejar grups tan diferents estilísticament com Sangtraït i Sau va ser un error històric, perquè hi va haver gent que va pensar que el que els tirava era la bandera. És un error que no s’ha de repetir”, adverteix Blay, que igualment qüestiona la política cultural de la Generalitat dels 90. “Quan va veure l’èxit del rock català, la Generalitat va començar a subvencionar els grups, com havia fet l’Ajuntament de Madrid amb la Movida. Però ho va fer malament, de manera poc intel·ligent, sobredimensionant el logo de la Generalitat. Allò no va ser un invent de les institucions perquè els grups i el públic ja hi eren”, conclou Blay.

El festival espera 20.000 espectadors

L’organització del Canet Rock ha assumit el compromís d’esmenar els errors de l’any passat. Hi haurà més lavabos i més superfície de barres. Els tiquets es vendran en trenta llocs específics, i el menjar se servirà en espais propis al marge de les barres de beguda. També és millorarà la cobertura telefònica amb cinc antenes. “Ens han promès que hi haurà cobertura”, diu la directora del festival, Gemma Recoder. Per a aquesta edició esperen “consolidar el festival” amb uns 20.000 espectadors, 5.000 menys que l’any passat. Segons Recoder, han limitat l’aforament per garantir la comoditat del públic. I com a prevenció davant l’onada de calor, Comediants no farà servir pirotècnia durant l’espectacle.

stats