Carles Santos, un concert de 639 anys i una evocació de pluja daurada
Crític TeatralImaginin-se un concert de 639 anys ininterromputs. Imaginin-se un professor i compositor de la Juilliard School que ha reduït la seva música a una sola nota i que l’escolta tots els segons del dia sense parar. Imaginin-se una partitura de 52 compassos que es repeteix 840 vegades de manera lenta i suau. ¿Excentricitats? No es tracta d’idees esbojarrades de nouvinguts sinó de projectes de personalitats de la música. Els evocava Carles Santos el dilluns 21 de setembre a la conferència inaugural de la temporada de la Fundació Romea.
Respecte pels clàssics. Des del respecte i l’admiració més gran per l’esplèndid llegat de la música clàssica, hi ha artistes -com el mateix Carles Santos- que busquen les possibilitats comunicatives i emocionals de la música des de creacions no gaire ben enteses per la majoria, però que tenen ben segur una virtut: són obres úniques, gestos artístics que trastoquen les convencions i plantegen escenaris de futur, potser de present, per a la música.
Artista total. Santos és una de les grans figures de l’escena del nostre país. Un artista total que no ha trobat sempre el suport necessari per desenvolupar un imaginari prodigiós. Un compositor que des del coneixement i respecte pels clàssics s’ha plantejat formes musicals deslligades de la tradició i sovint vinculades a un discurs visual impactant i desconcertant a parts iguals.
Mort i sexe. Després d’unes breus paraules, van lligar Santos damunt d’un piano de cua amb cordes portuàries. Una pianista, luxuriosament vestida, interpretava música i, entre peça i peça, abocava de la seva boca a la de Santos una cascada de xampany. Sexe i mort són elements molt presents a l’obra de Santos, i no dubtin que ho seran també de l’espectacle que estrenarà a mitjan novembre al TNC.
PD. Carles Santos no va entrar en detalls, però jo no me’n puc estar. El concert de 639 anys se celebra a la població alemanya de Halbertstadt i es tracta d’un homenatge al gran mestre John Cage. L’intèrpret és un orgue automàtic. La partitura dels 52 compassos és de l’entremaliat Erik Satie ( Vexations, 1984) i la van estrenar a Nova York el 1963 John Cage i nou pianistes més que van fer torns durant vint hores. Diuen que pel concert hi van passar deu crítics del New York Times.
