Publicitat
Publicitat

L'ESTRENA DE LA SETMANA

El francès estrena als cinemes una versió abreujada de la minisèrie sobre el mercenari veneçolà Ilich Ramírez Sánchez, àlies 'Carlos'

'Carlos' o el terrorisme en clau pop d'Olivier Assayas

Terrorista. Soldat revolucionari. Fantasma. Curiositat històrica. Són molts els qualificatius que rep el veneçolà Ilich Ramírez Sánchez a Carlos , el monumental film del cineasta francès Olivier Assayas (París, 1955). Però al director de Les hores de l'estiu (2008) li interessa sobretot el comentari insidiós que li dedica Wadie Haddad, el líder del Front Popular d'Alliberament de Palestina: "Ara ets una estrella".

Són els 70, els anys de plom del terrorisme d'arrel ideològica, en què la lluita contra el capitalisme s'internacionalitza i els diferents moviments revolucionaris d'extrema esquerra troben suport financer en els estats del Magrib i el Pròxim Orient, aliats en la teòricament compartida causa palestina. Carlos lidera un dels episodis més publicitats d'aquest conflicte geopolític: el segrest a Viena dels ministres de l'OPEP -l'organització que agrupa els països exportadors de petroli-, finalment alliberats a Algèria. Ilich Ramírez és un home qualsevol; Carlos és part de la història, a la qual en principi contribueix, però, en última instància, s'hi veu arrossegat.

Nena, sóc una 'rock'n'roll star'

Assayas, ja des del títol, decideix prescindir en certa manera de l'home i dirigir el focus cap al personatge creat per Ramírez. No sabem res de la seva formació revolucionària o dels seus anys a Rússia; el retrat comença amb l'assumpció del nom en clau, la seva identitat guerrillera, i conclou, d'alguna manera, quan el representant del govern sirià anuncia que li retira la protecció i s'acomiada d'ell fent servir, per primera vegada, el seu nom real. A l'última escena del film, capturat pel govern francès, veiem un Carlos gras, feble i, significativament, amb el cap tapat. No en queda res, del mite guerriller, tan sols l'home.

Abans, a ritme del pop trencat i el·líptic de Wire, New Order i The Feelies, la pel·lícula s'apropa a la fascinació de Carlos pel seu propi personatge, el narcisisme com a motor de l'acció política i les contradiccions ideològiques que alguns secundaris viuen amb indiferència i d'altres amb aflicció. Si Assayas mostra Carlos com una mena d'estrella del rock no és per glorificar-lo, sinó per comprendre els seus motius i el paper que juga en un entramat d'implicacions polítiques que sovint se li escapen i que tan sols li interessen com a escenari per projectar els deliris de grandesa.

Sèrie o pel·lícula

Carlos, concebuda com a sèrie televisiva, es va presentar al Festival de Cannes en el seu format original de cinc hores i mitja. La durada no va cridar l'atenció, però sí el seu origen televisiu, subratllat pel fet que Canal + va emetre el primer capítol l'endemà de la première . Carlos va ser retirada de la competició oficial, però la polèmica estava servida. ¿És la millor pel·lícula de l'any (veredicte de molts crítics internacionals) una sèrie de televisió?

La versió que avui s'estrena, de 165 minuts, no és pitjor que l'original. Tampoc és la primera vegada que una sèrie s'abreuja per acomodar-se a les exigències de la distribució comercial. És el cas de Fanny i Alexander , de Bergman, la recent Misterios de Lisboa o els films de la sèrie Millennium . Els canals especialitzats trepitgen progressivament territoris tradicionals del cinema, però els dos mitjans estan condemnats a entendre's i, a la llarga, a treballar conjuntament.

Més continguts de