Publicitat
Publicitat

LES ATROCITATS DE LA GUERRA CIVIL

Paul Preston titlla la repressió franquista d'"holocaust espanyol"

Carnisseria a la rereguarda

Les barbaritats entusiasmaven el general i líder rebel Queipo de Llano. En un discurs radiofònic, el 23 de juliol del 1936, proclamava excitadíssim: " Estamos decididos a aplicar la ley con firma inexorable: Morón, Utrera, Puente Genil, Catro del Río, id preparando sepulturas. Yo autorizo a matar como a un perro a cualquiera que se atreva a ejercer coacción antre vosotros... quedaréis exentos de todas responsabilidades ". El general que va comandar la purga del sud també era un psicòpata sexual que es refocil·lava en les escenes de violació. Els rebels consideraven que abusar sexualment de les dones d'esquerra era perfectament legítim. Una pràctica habitual era afaitar el cap de les dones tret d'un ble de cabells, en què lligaven una cinta amb els colors de la bandera monàrquica. A Fuentes de Andalucía, prop de Sevilla, es van endur un camió ple de presoneres a una finca anomenada El Aguaucho, situada al nord, als afores del poble de La Campana. Entre els presoners hi havia quatre noies d'entre 14 i 18 anys. Les van obligar a cuinar i servir el menjar, després les van violar i matar, i en van tirar els cadàvers a un pou. A una dona la van afusellar mentre paria.

El 14 d'agost les bombes i la metralla de les tropes de Castejón van trencar les muralles de Badajoz. Els legionaris i els regulars mataven tothom que s'interposava en el seu camí encara que haguessin deposat les armes. Van saquejar les cases, van detenir centenars de presoners i els van conduir a la plaça de toros. A molts cadàvers els van mutilar els genitals. A la plaça van muntar metralladores a les barreres que encerclaven l'arena i va començar una carnisseria brutal i indiscriminada. Entre la tarda i el vespre del primer dia van matar-hi a trets 800 persones en grups de 20.

Durant la Guerra Civil espanyola, a la rereguarda, prop de 200.000 homes i dones van ser assassinats o executats després de falsos judicis. Al front de batalla van morir 300.000 homes. Un nombre desconegut van morir en els bombardejos o fugint. "Al conjunt d'Espanya, després de la victòria dels sublevats, es van executar prop de 20.000 republicans. Més de mig milió de refugiats van haver d'exiliar-se i molts van morir de malalties contretes als camps de concentració de França. Milers de refugiats van morir d'esgotament als camps de treball nazi. Tot plegat constitueix el que crec que es pot anomenar amb tota justícia l'holocaust espanyol", explica l'historiador Paul Preston.

El prestigiós hispanista britànic acaba de publicar L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil (Editorial Base), guardonat amb el 1r Premi d'Història de Catalunya Santiago Sobrequés i Vidal. En 900 pàgines, Preston relata amb exactitud i detall les carnisseries que van cometre les tropes de Franco a mesura que conquerien el territori, i la violència incontrolada rere les línies republicanes.

No té res a veure, però, la violència dels uns amb la dels altres. És diferent per qüestions numèriques: els morts a la rereguarda republicana van ser 50.000, mentre que els assassinats a les mans dels franquistes van ser d'entre 130.000 i 150.000. Tampoc el tipus de violència va ser el mateix: els líders rebels animaven els seus homes a exterminar tot els que no pensaven o eren sospitosos de no pensar com ells. En canvi, els republicans van qüestionar, investigar i jutjar els que practicaven la violència injustificada. I finalment, també hi ha diferències pel que fa al calendari. Els crims dels incontrolats a la zona republicana es van concentrar en els primers mesos de la guerra, mentre que els assassinats franquistes van durar fins al final del conflicte bèl·lic i es van allargar durant la postguerra.

Les massacres, però, es van produir a les dues zones. Preston dedica un capítol especial a Paracuellos. En aquesta població, a pocs quilòmetres de Madrid, el novembre del 1936, van ser alineats i executats 2.500 presos afins als franquistes. Un dia abans de les execucions massives, el 6 de novembre, el govern de la República havia abandonat Madrid. La Consejería de Orden Público de la Junta de Defensa va anar a parar a mans de Santiago Carrillo, que aleshores només tenia 21 anys. Carrillo ha admès en més d'una ocasió haver ordenat la transferència de presos però, segons ell, un cop decidit el pla d'evacuació, els vehicles van trobar-se amb una emboscada i els presoners van ser assassinats per bandes de desconeguts. Preston cita fonts russes i el testimoni dels agents soviètics, que fins ara no s'havien estudiat fons. Segons l'historiador seria "absurd" que es considerés Carrillo "especialment responsable de les morts", però això "tampoc no significa que estigués completament exempt de responsabilitats".

Set de sang als dos bàndols

De personatges lúgubres n'hi va haver tant entre les files feixistes com entre les republicanes. Però els primers van ser condecorats després d'haver assassinat i violat. Un dels més sanguinaris va ser Manuel Díaz Criado. Aquest exlegionari tenia, abans de començar la guerra, tot un currículum: assassinat de vaguistes a Sevilla el 1931, un atemptat frustrat contra Azaña... Per ordre seva, els barris obrers de Triana i la Macarena van quedar sense població masculina. Com el descriu Preston, "era un degenerat i un xulo que feia servir el seu càrrec per saciar al seva set de sang, enriquir-se i satisfer les seves baixes passions". Al seu despatx només rebia noies joves, a canvi dels seus favors sexuals no sentenciava a mort els seus germans o marits.

Els primers mesos de la guerra, a la zona republicana es van crear comitès revolucionaris o de defensa antifeixista. Pels carrers circulaven les Patrulles de Control amb radicals que anhelaven eliminar la burgesia i els delinqüents comuns que acabaven de sortir de la presó. Entre els més coneguts hi havia l'antic lladre de bancs Joquín Aubí, el Gordo o Vicenç Goma Cruells, conegut com el Coix del Carrer de Gurb, obsedit per matar clergues. Un dels més temuts era Pasqual Fresquet Llopis. El seu grup va detenir i executar 27 persones de dretes al cementiri de Falset.

A vegades la violència va provocar deliris col·lectius. A Valladolid, s'enduien els presoners condemnats pels feixistes de matinada en camió al Campo de San Isidro, a la perifèria, amb tanta regularitat que al final hi van muntar quioscos amb cafè i xurros per als espectadors. I després de la guerra va venir la repressió indiscriminada, que va buidar de mestres les escoles.

Els teòrics de l'extermini

El relat de Preston és minuciós. A L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil descriu els crims amb exactitud i detall, dóna noms i cognoms i aporta fonts documentades. Explica qui van ser els teòrics de l'extermini feixista, narra el terror de Queipo i les matances dels seus homes tant al sud com a Navarra, Galícia i Castella i Lleó. Desgrana el setge a Madrid, la lenta guerra d'extermini de Franco i les represàlies.

Després de la guerra van venir moltes més atrocitats. Franco no era precisament un home magnànim. La llei marcial va durar fins al març del 1948. Al decret s'hi proclamava la determinació dels feixistes de castigar tothom que " cegado por su sectarismo incomprensible cometiera acciones u omisiones que acusaran perjuicio a los fines que persigue este movimiento rendentor de nuestra Patria ". Molts homes i dones van ser executats simplement per no donar suport explícit al cop. Els feixistes van afusellar nombroses dones prenyades. Algunes presoneres patien pels seus fills de 4 i 5 anys, que s'havien quedat sols al carrer. A milers de dones els van robar els fills.

I el que explica Preston és tan sols part de la història: "No va ser fins al 1985 que el govern espanyol va començar a adoptar mesures, tardanes i vacil·lants, per protegir els recursos arxivístics del país. La documentació ha desaparegut misteriosament dels arxius". Una lectura demolidora.

Més continguts de