Publicitat
Publicitat

DIETARI

Cercles... i viciosos

JA SÓC A GIRONA. Fa 13 anys que vaig tornar a marxar i en fa 10 que només he vingut per motius familiars o per algun compromís concret. Aquest estiu hem arribat sovint de bon matí amb el Xarim per trobar en Pep Bosch a la plaça Poeta Marquina, al costat del bar Núria, i pujar junts al local d'assaig, a Montfullà. He recuperat el contacte amb vells amics i n'he fet de nous. Fins i tot dins del mateix grup. Aquí va començar tot i aquí ha acabat tot, també; més d'una vegada. Ara sembla que aquesta panxa antigament petrificada amb forma de ciutat que ens va parir, tornarà a acollir un nou the end al nostre camí. Com una altra ona circular que, després de néixer on cau la pedra, arriba per fi a la riba de qualsevol dels nostres rius.

Quan era un nen n'hi havia quatre, de rius. Ara, amb el Güell i el Galligants enterrats i oblidats, només en queden dos. Tanco els ulls mentre travesso el pont de Pedra i imagino que camino amb un peu dins de l'Onyar i l'altre dins del Ter, mentre la ciutat s'enfila per les meves cames i em sedueix fins abraçar el meu cos, com abans de sortir de la seva placenta. Quan obro els ulls, sóc a la rampa d'accés a l'escenari de Fontajau a punt per tornar a cridar "Malparits!" als meus germans de ventre.

CODIS. Només amb qui tens la màxima confiança s'estableix un codi en què fins i tot un insult pot resultar una manyaga. No és el mateix dir-li "Que fill de puta que ets" a un company d'aventures, que a algú que coneixes de vista.

LES FERIDES. Fa molts anys que arrosseguem l'estigma de la subvenció. Tot i que els ajuts públics sempre van a parar a la indústria, sigui la de l'automòbil, la del llibre, la del cinema, la de la premsa escrita o a la de l'esport, entre moltes altres. Les discogràfiques mai no ens han descomptat cap ajut de la llista de despeses.

Quan la Generalitat es va apuntar a la festa del Sant Jordi ara fa 20 anys amb la seva oficina Ressons, ja havíem fet el nostre recorregut al llarg de cinc anys, que és el que bàsicament va durar aquell estat d'ànim col·lectiu, anomenat rock català. De seguida va venir el Mundo Infierno , com un desterrament lliurement triat. I després un altre començament. No només els braus moren a la plaça. A la vida també podem morir als ulls dels altres. Però tenim la llibertat de recuperar les forces per seguir endavant. Als toros ningú els cura les ferides. En qualsevol cas, se'ls remata per no allargar la seva agonia.

LA BIGA DE ESPAÑA. Aquesta setmana, en la mateixa edició d 'El Periódico en què es publicava un article meu, Després dels toros... olé! , el Ramon de España m'esmentava en la seva columna sota el titol Rock and Roll rima amb Pujol . Fent referència al president Pujol, deia: "Puc entendre la seva presència en els recents concerts de Sopa de Cabra -sobretot ara que Gerard Quintana ha vist la llum nacionalista-, ja que no s'ha d'oblidar que aquell espant del rock català dels 80 va ser fomentat i subvencionat pels governs de CiU." El seu criteri musical és el seu problema. Però que confongui el meu posicionament a favor de la independència de Catalunya amb nacionalisme, ja és una altra cosa. El nacionalisme és una biga invasora, i això nostre, un bri de palla defensiu. Pel que fa a les subvencions, el repto que em sumi les subvencions que ha rebut el diari en què col·labora, les editorials en què publica i la pel·lícula que va dirigir. Em sembla que es deia Haz conmigo lo que quieras .

"PODRÉ TORNAR ENRERE... quan sigui massa tard... quan sigui massa lluny". Encara sóc a l'accés de l'escenari. Quan soni aquesta cançó s'acabarà el concert. No crec que tornem a sentir el buit de fa 10 anys després de l'últim Razzmatazz. Allò era un comiat ple de "mai més". Això ha estat una altra cosa. Davant les preguntes sobre la continuïtat del grup vam decidir callar i dir que "no tocava". No volíem mirar més enllà del concert final a Girona, o sigui, el d'avui. No tinc pensaments, només sensacions. Totes bones i intenses. Amb el millor públic que haguéssim pogut imaginar. El vertigen enganxa, i el rock és vertigen. "Bona nit, malparits!"

Sonen els primers acords d' El boig . Fa 25 anys, quan vaig substituir el Jaume Rufí com a cantant i lletrista del nou grup del Josep, aquesta va ser la primera cançó que vam fer junts. El meu company de pupitre i de revolucions va decidir abandonar aquella bogeria de joventut per enfocar els estudis universitaris. A mi em va tocar ocupar el seu lloc, no tan a prop del seny. El cercle es tanca altra volta, la roda sempre seguirà girant. "L'hauré de substituir d'ara endavant... fins que algú acabi amb mi!".

Més continguts de