Publicitat
Publicitat

Quatre testimonis que han reivindicat els 'papers' més personals de Salamanca

Les cartes d'amor d'un soldat, llibres de la infància o els cartells i instruments requisats durant 75 anys

Des de ben bé l’inici de la Transició, Catalunya reclama 'els papers de Salamanca', espoliats al final de la Guerra Civil per l’exèrcit franquista amb fins repressius. El senador Josep Benet va ser el primer a fer-ho, el 1978, com a acte de justícia cap a les víctimes, com a compensació a les seves famílies, com una manera simbòlica de rescabalar-les de tant de dolor i tant d’oblit, i com a gest polític cap a les entitats i institucions catalanes afectades.

Quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona l'hivern del 1939 van esbotzar portes, i van omplir milers de saques de documents i llibres. No només es van endur documentació institucional, sindical o política. També es van endur cartes d'amor, llibres infantils, fotografies personals... Alguns d'aquests documents personals no han tornat mai. S'han perdut en aquest arxiu durant dècades inaccessible i que era, en els seus orígens, un magatzem documental classificat amb criteris polítics concebuts pel règim dictatorial per detectar ciutadans sospitosos, en especial rojoseparatistas. Recordem quatre testimonis a qui els franquistes els van arrabassar la memòria familiar.

Les cartes d'amor del soldat Jacint Soler Vives

Al camió que ahir va arribar a Sant Cugat del Vallès, seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya, hi havia un lligall amb cartes d'amor. "Eren a la cartera d'un soldat que es deia Jacint Soler i Vives. Les cartes eren de la seva promesa, que més tard seria la seva muller, Rosa Duocastella. Són molt boniques, perquè la Rosa hi posava flors de colors brodades. En Jacint i la Rosa ja són morts, però el seus fills, Josep i Felisa, podran llegir les cartes", explica el portaveu de la Comissió de Salamanca, Josep Cruanyes. 

Els llibres de la infància de Teresa Rovira

La bibliotecària Teresa Rovira, filla d'Antoni Rovira i Virgili, va morir el setembre passat. Era una dona que estimava molt els llibres. Sobretot els del seu pare. Els havia reivindicat durant molts anys. En una  entrevista al diari 'ARA' recordava que només 15 dies després que ella i la seva família marxessin de Barcelona van esbotzar la porta i se li van endur tots els llibres. El 2012 només li van tornar –feia 40 anys que els reclamava– els llibres que podia demostrar que eren seus. Els dedicats, que eren uns 80, i uns altres que l'estiu del 38, quan estudiava a l'Escola de Bibliotecàries, va classificar. També li van tornar la primera novel·la que va llegir, 'Maria Glòria', perquè hi va posar el seu nom. "Em va fer una il·lusió especial" –recordava a l'entrevista– "recuperar 'El giravolt de maig', de Josep Carner, amb una dedicatòria al meu pare que diu: 'A una amistat antiga i santa'". La Teresa mai va poder recuperar, però, la correspondència del seu pare. No la troben.

Els cartells de Carles Fontserè

La vídua del cartellista Carles Fontserè (1916-2007), Terry Broch, encara espera. Alguns dels cartells de l'artista plàstic, que va treballar com a cartellista al servei del bàndol republicà durant la Guerra Civil, encara són a Salamanca. Durant els darrers anys de la seva vida, Fontserè va ser molt actiu en la reivindicació dels documents que van ser requisats pels franquistes. Era un damnificat directe. El primer cartell que va fer durant el conflicte bèl·lic va ser 'UGT treballa per als que lluiten!', un cartell totèmic presidit per un treballador amb un gran mall alçat sobre un fons de banderes roges. En va fer molts: 'Per la Victòria! Compliu les consignes de la Conselleria dels Serveis Públics', 'Per als germans del front. Dones, treballeu!'...

En un article publicat per Josep Cruanyes i Toni Strubell, poc després de la seva mort, els dos portaveus de la Comissió de la Dignitat recordaven la tossuderia de Fontserè: "¿Tu creus que és normal que un home de vuitanta i molts anys hagi d'agafar un avió i anar no un, sinó dos cops a Salamanca a reivindicar uns 'papers' perduts en la foscor del temps? Sigui com sigui, amb la Terry, tu eres l'ànima de tots els actes que feia la Comissió de la Dignitat. Eres tot un exemple de tenacitat en la teva tossuderia d'assistir-hi, fes fred o calor, pluja o simple xafogor aznarista. Crec que la 'mandra' era un concepte que t'era aliè", escrivien. 

L'herència del naturista Nicolás Capo

L'Odina Capo, després d'anys de reivindicacions, el 2012 va recuperar part del llegat del seu pare. Els soldats franquistes van entrar al despatx que en Nicolás Capo tenia al carrer Pelai de Barcelona. Humanista, autodidacte, pacifista i naturista –defensava el nudisme, la meditació i la cuina vegetariana–, Capo va haver de fugir i exiliar-se, i va passar pels camps de concentració francesos. Li van requisar tota la documentació, les fitxes dels pacients, les revistes, els llibres, els instruments musicals... Per l'Odina, tornar a tenir la documentació a les mans no va ser fàcil. A l'arxiu de Salamanca hi consten els registres fets a casa seva. Per això li va sorprendre que quan va demanar que li retornessin els documents espoliats del seu pare, el gabinet de Presidència del govern espanyol manifestés que "no hi havia cap expedient" de Nicolás Capo. Entre els papers que va recuperar l'Odina hi havia publicacions de l'editorial Pentalfa, fundada pel seu pare, cartes i postals del seu avi, revistes i llibres... 

 

Més continguts de