Clavé torna a escena amb la recuperació de 'L'Aplec del Remei'
El TNC obre temporada amb un espectacle lúdic i reivindicatiu
Barcelona'L’Aplec del Remei', TNC, 29 de setembre
La relació amb el patrimoni català és una història farcida de complexos més apropiats per a una consulta psiquiàtrica que per a una crítica musical, una relació ciclotímica amb afectats notoris (per exemple, l’Any Granados a Barcelona) i institucions públiques com a protagonistes absents, ja sigui un claudicant Liceu o un Centre Robert Gerhard quasi invisible. Vet aquí que en aquest panorama desolador encara té més mèrit que Xavier Albertí -avesat a les reflexions crítiques sobre el país, com Pinsans i caderneres o L’hort de les oliveres -, aposti per aquest patrimoni, en especial en el seu vessant més popular. Per això, entre altres coses, se suposa que tenim un teatre nacional.
El torn li ha arribat ara a Josep Anselm Clavé, molt més que el fundador de societats orfeonístiques, autor de belles peces corals i primer introductor de Wagner a Catalunya. La recuperació de la primera sarsuela catalana conservada, L’Aplec del Remei (1858), és l’excusa per reivindicar el compromís artístic, polític i social de l’autor de Les flors de maig. La sarsuela, reduïda als seus números musicals, queda relegada a la segona part de l’espectacle, precedida d’altres peces de Clavé -com l’expansiva Els xiquets de Valls - i envoltada de textos del compositor o cites que glossaven la seva figura progressista, com el panegíric del dramaturg andreuenc Ignasi Iglésias, declamats amb convicció per Oriol Genís.
No som, per tant, davant d’una exhumació llastrada per l’excés de reverència, sinó davant d’una recuperació feta amb respecte i, alhora, amb humor burleta i desconstructiu, una pirueta gens fàcil que Albertí executa amb èxit, tot i que la profusió de gags té alts i baixos. Més encara que amb Roberto G. Alonso fent cotó fluix de sucre amb una batuta, el cim d’hilaritat va arribar amb els banyistes de Caldes bevent amb porró, amb traça variable. La comicitat també depenia dels intèrprets i Albertí va fer bé d’envoltar-se de cantants avesats a experiments teatrals, com Marta Fiol o l’impagable Antoni Comas amb les seves evolucions d’invident, ben acompanyats pel cor, mentre que Maria Hinojosa, Josep-Ramon Olivé i Miquel Cobos aportaven notable elegància a una música d’irresistible encís melòdic, amb influxos del bel canto i algun toc d’ opéra comique salpebrada amb accents ibèrics. L’ alter ego d’Albertí, Wanda Pitrowska, dirigia amb eficiència els joves músics de l’Esmuc, tot i que una batuta més experta hauria aportat un discurs més dinàmic i hauria tingut més cura dels finals. Quines altres perles queden amagades als arxius?
