Publicitat
Publicitat

65È FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE CANES

L'esperada 'De ruille et de l'os' es va estrenar ahir a Canes

Cotillard il·lumina el gir cap al melodrama de Jacques Audiard

La segona jornada de Canes va presenciar ahir l'estrena d'un dels títols més esperats del festival, el nou film de Jacques Audiard. Cineasta sobrat de talent, Audiard s'ha encarregat d'actualitzar la tradició francesa de cinema negre en títols com De tant bategar se m'ha parat el cor i El profeta -Gran Premi del Jurat del 2009-, flirtejos entre el cinema social i el melodrama a partir dels codis del thriller .

A De rouille et de l'os ( Rust and bones ), el seu nou treball, no és difícil reconèixer l'estil sec i violent del director, així com una càmera propera als personatges que fuig d'estilismes i esmola el tall de la història a través d'un muntatge sincopat. Tanmateix, en lloc de l'habitual thriller visceral, Audiard serveix una bona dosi de melodrama de superació personal gràcies a l'amor -gènere perfecte per fer una becaina havent dinat-. A la roda de premsa justificava el canvi de rumb per la necessitat de fugir de "l'univers tancat i masculí" d' El profeta . "A més -afegia- en una crisi econòmica com la d'ara, em sembla una bona idea explicar una història d'amor".

Inspirada en els relats curts de Craig Davidson -"només el color, l'atmosfera i el color, no la lletra", matisava Audiard-, De rouille et de l'os gira al voltant de l'improbable relació entre Stephanie (Marion Cotillard), ensinistradora de balenes mutilada per culpa d'un brutal accident, i Ali (Matthias Schoenaerts), un goril·la de discoteca sense un ral amb un fill de 5 anys i un registre emocional més aviat limitat. Malgrat les diferències, Stephanie es recolza en la mirada franca i sense compassió d'Ali -i uns polvos salvatges- per connectar amb el seu nou cos i reconstruir, a poc a poc, una identitat fracturada.

Audiard ambienta la història en una Costa Blava marginal d'immigració i sordidesa -gairebé el negatiu de Canes-, però la cruesa de l'escenari no es contagia a l'acció, que inicia precipitadament un crescendo melodramàtic en què el més destacat és el treball interpretatiu dels actors. No és l'obra mestra que esperava la premsa francesa, però sí un drama solvent sobre ferides del cos i de l'ànima, i en què la bellesa trencada de Cotillard il·lumina la pantalla.

L'entrenament d'Apichatpong

Sobtava veure fora de competició Mekong Hotel , el nou treball del guanyador de la Palma d'Or del 2010, Apichatpong Weerasethakul. Però amb una durada d'una hora i una aposta per un llenguatge encara més radical del que és habitual en el tailandès, és probable que el film vulgui ser un entrenament per posar a prova conceptes que aplicarà en futurs projectes, una estratègia que ja havia fet servir abans. Sigui com sigui, l'univers a mig camí entre la comèdia macabra i el desconcert, alhora fantàstic i quotidià, és 100% Apichatpong, i conté idees absolutament brillants.

Més continguts de