Col·laborar o morir, aquesta és la veritable qüestió

BarcelonaP rendre partit no és, o no és només, un judici sobre el possible col·laboracionisme del director de la Filharmònica de Berlín Wilhelm Furtwängler, sinó una mena d’acusació genèrica contra tots els que van donar suport al regiment assassí de Hitler encara que fos de manera passiva. “¿Vostè volia que em deixes penjar?”, li diu Furtwängler al major nord-americà Steve Arnold. Prendre partit fins on? ¿La convivència amb un statu quo criminal és en si mateixa una connivència? Què has de fer si Hitler vol que dirigeixis el concert del seu aniversari?

L’obra del sud-africà Ronald Harwood és molt sucosa perquè a les preguntes esmentades cal afegir-hi una reflexió sobre les relacions entre art i política, sempre conflictives. La defensa de l’art com a transformador de la societat és la coartada de Furtwängler per haver-se quedat a Berlín i treballar a l’òrbita del Führer. Tot i que podria semblar que Furtwängler és el protagonista, en realitat qui posa la tensió dramàtica a l’obra és el major Arnold, de qui Andrés Herrera fa una molt bona creació, malgrat algunes patinades motivades per la passió que posa en el personatge. Molt bé també el Helmuth de Pepo Blasco, que demostra que un artista no és per definició una bona persona. I massa exagerada la Tamara de Sandra Monclús. La posada en escena que dirigeix Josep Maria Pou és clàssica, pulcra, essencialista, correcta, però amb una interpretació encara poc cohesionada. I és que, com deia Heinrich Böll, la distància entre el geni i la resta és el diàmetre d’un cabell.