Publicitat
Publicitat

Criatures de l'atzar

Poques novel·les sorprendran més el lector que aquesta Dama de les camèlies , un argument que la història del melodrama i les adaptacions operístiques - La Traviata- i cinematogràfiques -George Cukor i la bellesa hieràtica de Greta Garbo- han convertit en un tòpic de l'amor impossible amb versions com Love story , dels anys setanta, que seria potser la més coneguda. Perquè l'original de Dumas fill, a part de trencar-nos el cor amb la tràgica història de Marguerite Gautier, ens proposa una reivindicació de les dones de mala nota, de les engendradores de pecat que entretenien els burgesos rendistes que poques coses més tenien a fer que buscar-se una amant maca, divertida i experta.

El mateix Alexandre Dumas fill fou fill d'un burgès ric i famós: Alexandre Dumas pare, l'autor d'El comte de Montecrist, Els tres mosqueters i La reina Margot ,entre d'altres títols, que engendrà el seu fill als vint-i-dos anys, tot i que no el va reconèixer fins set anys després. L'estigma de fill natural, que tant va fer patir Dumas fill en la seva infantesa, el portà a practicar una literatura de caire moralista, i el títol d'una de les seves obres, El fill natural (1858), ja és tota una declaració d'intencions.

Però afortunadament per al lector, la seva obra no és només bones intencions morals, sinó també bones intencions literàries, i s'ha de dir que va heretar del pare el seu toc màgic, un àngel de facilitat per a la construcció de situacions que ens permet llegir avui dia La dama de les camèlies com una novel·la apassionant i moderna, sens dubte molt més moderna que totes les bajanades amb què ens obsequien actualment els representants de la literatura fragmentària , postmoderna o autoreferencial .

Dumas fill comença parlant-nos en primera persona, com si tot el que ens està a punt de relatar li hagués passat de veritat -i en certa manera, va ser així-. Un dia, caminant pel carrer, llegeix un cartell en què s'anuncia una subhasta de mobles i objectes d'ocasió i, encuriosit, l'endemà s'hi presenta i de seguida s'adona que és en un pis que havia estat d'una mantinguda. La casa està plena de dones de l'alta societat, ja que, ens diu: "Si hi ha una cosa que les dones de l'alta societat volen veure és l'estança d'aquestes dones", les mantingudes, que potser els seus marits han visitat alguna vegada , ara que "la mort havia purificat l'aire d'aquella claveguera esplèndida".

La descripció de la casa és magnífica, i també l'alternança entre el punt de vista indulgent del narrador i la hipòcrita censura de les dones benpensants. El narrador comprèn que ha sentit a parlar d'aquella noia, i posteriorment licita per un volum de Manon Lescaut amb una dedicatòria a la primera pàgina, signada per un tal Armand Duval. L'argument pròpiament dit de la novel·la està a punt de començar: Duval es presentarà a casa del narrador i li demanarà que li vengui el llibret que ell va regalar a la noia molt de temps enrere, i la seva trobada activarà la memòria d'Armand, que ens farà un relat apassionat però també lúcid del seu amor desfermat, impossible, condemnat.

Però el més important és el prisma moral que l'autor imposa, retreu i sosté durant tota la narració, la seva divisa: "El mal no és altra cosa que una vanitat: tinguem l'orgull del bé i, sobretot, no perdem l'esperança". De tota manera, tampoc cal oblidar que Marguerite Gautier és una figura tràgica i maleïda per la seva malaltia a tenir una mort precoç i a deixar un bell cadàver, i també satisfà la fantasia masculina de l'atractiu tísic i de conquerir algú que s'ha acostumat a estimar per "ofici i no pas per impuls".

Escrita amb una prosa gairebé flaubertiana abans de Flaubert gràcies, potser, a l'esplèndida tasca de la traductora, Lídia Anoll, aquesta primmirada Dama de les camèlies combina la flaire de l' amour fou amb una reivindicació de la marginalitat, perquè, no ho oblidem, Marguerite Gautier era, sobretot, "una criatura de l'atzar", és a dir, una prostituta.

Més continguts de