Publicitat
Publicitat

Cridem qui som i que tothom ho escolti

Saps aquella sensació que no només val la pena ser-hi sinó que valdrà la pena haver-hi estat, poder dir "jo hi era"? Doncs és la que m'envaeix aquest divendres de juny així que es va omplint el Palau Sant Jordi. També m'ataca la refotuda culpa: per no haver-hi vingut amb els fills. Si els meus pares no m'haguessin dut al concert de Lluís Llach al Camp del Barça del 1985, encara avui no els ho hauria perdonat.

"Les meves nenes estan emocionades perquè coneixeran Els Amics de les Arts, però la veritat és que no sé ni quina cara fan", em confessa la Judit Mascó, que també és més llesta que jo i ha sabut que aquí s'hi havia de portar la descendència. A la sala VIP, on et deixen entrar si portes la polsera groga d'Estrella Damm, hi veig els germans Clotet, fills de l'impulsor del recital solidari, la biòloga Anna Veiga, el cineasta Ventura Pons, l'exconsellera Caterina Mieras i els consellers Ferran Mascarell i Boi Ruiz. Per cert, que just abans de començar el concert al conseller Ruiz se li gira feina: ha d'atendre una noia que ha patit una lipotímia.

Es nota que Sílvia Pérez Cruz és un valor en alça: Miguel Poveda li dóna pas, anuncia el seu nom i la platea vibra. Amb motiu. Quan la de Palafrugell interpreta (mai més ben dit) Paraules d'amor , queda clar que si cases una cançó preciosa amb una veu immensa en neix una meravella de les que gairebé et fan creure en Déu. I en els déus del cel del costat, de passada. I sí, jo hi sóc, asseguda davant de Jan Laporta i darrere de Pilar Rahola.

Saps aquella sensació que va envair el mestre Puyal quan va exclamar "ara ja em puc morir"? Doncs és la que m'ataca fins a desfer-me en plors quan s'ajunten a l'escenari Sílvia Pérez Cruz, Lluís Llach i Pep Guardiola i ens regalen una versió esplèndida d' Ara mateix , aquest poema de Martí i Pol que els catalans ens hem d'anar recordant cada cop que ens toca agafar moral de sota les pedres i tornar a reivindicar evidències. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. Acaba la cançó, m'eixugo les llàgrimes (d'emoció, no pas per la timidesa recitadora d'en Pep, ofegat entre dos monstres) i el Sant Jordi es posa dempeus. "In, inde, inde-pen-dèn-ci-a!", crida el públic, que s'anirà deixant anar a mesura que avanci la nit. Però no, encara no em puc ni em vull morir: tant per tant, preferiria arribar a veure l'alliberament nacional i la vacuna de la sida.

Més continguts de