Damien Rice i Bunbury posen intensitat al Cruïlla
Els solistes dominen en una jornada multitudinària al Parc del Fòrum
BarcelonaMolts solistes en la primera jornada del festival Cruïlla al Parc del Fòrum. Això sí, acompanyats per uns vint mil espectadors que tan aviat podien interessar-se pel rock aquest cop sí que inspirat de Cat Power com pel jazz aquesta vegada còsmic d’Esperanza Spalding. També n’hi havia que una hora abans que comencés l’actuació de Damien Rice ja havien pres posicions davant d’un escenari Estrella Damm embellit amb una estructura selvàtica dissenyada per Lluís Danés.
A quarts de nou i tot sol, Rice va sortir amb la guitarra acústica davant d’una gentada que es dividia entre els que estaven molt pendents del cantautor irlandès i els que aprofitaven que la instrumentació fos tan magra per comentar la jugada. Era ben curiós veure públic que canviava de lloc fugint dels que xerraven. “La pròxima vegada a Barcelona ens veurem en un teatre”, va dir cap al final del concert, i més d’un feia cara d’aprovació.
Rice va marcar el to amb la primera cançó, The professor & la fille danse, folk estripat que confia l’emoció a la veu i que camina cap a un final èpic. Funciona, perquè es va ficar la gent a la butxaca, sobretot quan apujava la intensitat colpejant la guitarra i manipulant els pedals d’efectes. A poc a poc, els xerraires van anar emmudint, segurament impactats per la desesperació amb què gratava les cordes. I quan va arribar Volcano, àmpliament corejada, una part del Fòrum ja estava rendida a Rice, mentre a l’escenari Time Out l’altra part feia costat a Chambao en la nova etapa més orgànica que ha engegat amb el disc Nuevo ciclo. I encara n’hi havia que feien cua per aconseguir una cervesa a tres euros.
La intensitat és un dels actius de Bunbury, que a les 22 h va aplegar molt públic davant l’escenari StubHub. “Venim amb un repertori de trenta anys de mutacions”, va dir el cantant aragonès descrivint perfectament el material d’un concert que va començar amb Iberia sumergida i que va transitar pels temps d’Héroes del Silencio, per les aventures mexicanes i fins i tot pel disc que va compartir amb Nacho Vegas. Amb la banda a ple rendiment, i el teclat, el banjo i l’acordió posant-hi color, Bunbury va fer de frontman generós, sobretot en temes com El extranjero, tot plegat per construir un concert apàtrida, o que no té més pàtria que la frontera que ell defensa amb determinació i en què ha aixecat un estil inimitable que ahir va ser ovacionat i corejat pel públic.
Una còsmica Esperanza Spalding
La jornada havia començat a les 18.30 h amb els barcelonins Pribiz. Tanmateix, el públic es va estimar més anar arribant a partir de les set de la tarda, a temps per veure com Esperanza Spalding vestia el disc Emily’s D +Evolution amb una posada en escena més pròpia d’una opereta o un musical de ciència-ficció. Quan manava la música, la baixista de Portland, ben secundada per guitarra, bateria i coristes, s’endinsava en el territori del jazz-funk més lliure, i quan calia convertia el baix elèctric en un extraordinari instrument solista.
La proximitat d’escenaris permetia alternar l’actuació de Spalding amb la de Cat Power, l’àlies artístic de Chan Marshall, que va arrencar el concert amb un gran tema: una versió de Don’t explain de Billie Holiday adaptada a la manera d’una crooner de rock. Deixant enrere la irregularitat de visites anteriors, la cantant d’Atlanta també va estar a l’altura de composicions pròpies com The greatest, que va interpretar amb seguretat, desplegant el seu talent i aprofitant les prestacions de la banda que l’acompanyava. També està en gran forma Adrià Puntí, que a l’escenari Radio 3 va anar per feina buscant la complicitat del públic i oferint-los a canvi un rock carregat d’electricitat, pletòric, tendre i salvatge alhora.
