Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TEATRAL

David Mamet, un antisistema

"L’àgil versió castellana de Bernabé Rico difereix de l’original"

'Muñeca de porcelana', Teatre Poliorama, 2 de febrer

L’estrena de China doll [ Muñeca de porcelana ] a Nova York, la tardor del 2015, protagonitzada per Al Pacino, va rebre una furiosa rèplica de la crítica. Però els motius no devien tenir a veure tant amb l’obra -una brillant mirada sobre les fètides relacions entre la política i els grans negocis- com amb el rebuig cap a un Mamet que no gaire temps abans havia virat des de posicions progressistes, o sigui demòcrates, cap a les republicanes.

Penso, però, que Mamet retrata uns i altres amb igual acidesa, amb una òptica general desencantada, com la d’un antisistema. És cert que Mamet critica la hipocresia progressista dels demòcrates i també que el governador demòcrata farà i desfarà per carregar-se el multimilionari Ross. Però també ho és que el comportament despòtic d’ell amb el seu secretari, la supèrbia amb què tracta els interlocutors i el cínic menyspreu per la seva nòvia tenen ressonàncies de Donald Trump. ¿Premonició o és que Mamet es temia el pitjor, tot i ser republicà?

L’àgil versió castellana de Bernabé Rico difereix de l’original. Rico ha reduït la duració mitja hora i ha condensat l’argument en un sol acte a temps real en lloc dels dos de l’estrena. Una operació dramatúrgica profitosa per a la tensió dramàtica i una mica menys per a la naturalitat de les accions que genera un temps escènic més propi de les sèries de televisió. L’obra és quasi un monòleg amb molts personatges absents amb qui el protagonista parla per telèfon i un secretari amb poc joc dramàtic. José Sacristán compon un gran canalla creïble, amb una dicció clara i una modulació a la qual només caldria demanar, en tot cas, una entonació més cínica.

Més continguts de