ART
Cultura 16/09/2016

Del paleolític a Barceló: històries de lleons, gorgones i calaveres

El Museu del Disseny dedica una gran exposició a la ceràmica aplicada a l’arquitectura, ‘D’obra’

Antoni Ribas Tur
4 min
01. Relleu de lleó de Babilònia i plafó ceràmic vidrat aquemènida amb un arquer de la guàrdia reial. 02. Aquests caps de Miquel Barceló evoquen la funció màgica de la ceràmica antiga. 03. Detalls de les peces de Ceràmica Cumella per al Mercat de Santa Caterina, el Centro Botín i el pavelló espanyol de l’Expo d’Aichi (2005).

BarcelonaA l’Atenes del segle VI aC, l’aigua arribava a la ciutat des dels turons pròxims a través d’unes canonades ceràmiques que estaven incrustades a terra. Aquestes peces cilíndriques podien tenir altres usos que feien que deixessin de ser un objecte quotidià i que adquirissin un caràcter transcendent: en una s’hi va enterrar un nen, amb el seu aixovar. Aquesta és una de les innombrables històries de la gran exposició que el Museu del Disseny obre avui: D’obra. Ceràmica aplicada a l’arquitectura. La mostra, comissariada per l’arquitecte i professor d’estètica Pedro Azara, inclou prop de 300 peces, una seixantena de les quals pertanyen a les col·leccions del museu. “És una exposició que ve de molt lluny. Un any i mig abans d’obrir el museu ja hi treballàvem”, afirma la directora del Museu del Disseny, Pilar Vélez. “La ceràmica té un paper clau en la vida humana, és indissociable d’aquesta condició, i l’exposició parla, alhora, de tradició i d’innovació”, subratlla Vélez. La mostra obre les portes coincidint amb el 47è Congrés de l’Acadèmia Internacional de la Ceràmica, entre els coorganitzadors del qual hi ha el Museu del Disseny.

D’obra inclou peces antològiques, com un dels relleus amb un lleó de la via processional de Babilònia, provinent dels museus estatals de Berlín, i un plafó ceràmic de l’època aquemènida amb un soldat, prestat pel Louvre. Però, com la canonada grega, hi ha altres petites peces que evoquen moltes històries, algunes de les quals són esfereïdores: les aixetes de gres per a líquids d’indústries químiques dels anys 30 parlen de l’antiga fàbrica Cucurny, a Montmeló, que va introduir la ceràmica d’alta temperatura a l’Estat, però també de l’horror de l’Holocaust, ja que aquesta fàbrica també feia uns serpentins de gres que van canalitzar els gasos de les sinistres cambres dels camps de concentració. No és casual que una peça antiga i una de recent comparteixin un mateix espai, perquè Pedro Azara proposa un viatge en el temps d’anada i tornada. El seu objectiu és mostrar com en la ceràmica actual es repeteixen els usos funcionals i simbòlics que ja hi havia en les peces antigues. Per exemple, Papà Spiderman, de Miquel Barceló, feta amb un maó de la bòbila mallorquina de Can Rabassa, de la qual és propietari, està inspirat en l’antiguitat. Aquesta peça de Barceló tenia la mateixa funció màgica d’allunyar els mals esperits dels edificis que tenien els caps de les Gorgones de l’antiga Grècia, amb els seus rostres terribles o d’una bellesa estranyament captivadora.

A més de Miquel Barceló, la mostra inclou peces d’altres grans artistes com Joan Miró, Pablo Picasso i Antoni Tàpies; d’arquitectes com Antoni Maria Gallissà, Rafael Masó i Giò Ponti, i del ceramista Toni Cumella, que ha col·laborat amb estudis com el d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, Patxi Mangado i Alejandro Zaera. “Vam decidir centrar la recerca de peces en l’àmbit mediterrani, perquè alguns dels temes que aborda l’exposició estan molt ben desenvolupats en el món mediterrani, sobretot en el Pròxim Orient, sense oblidar l’aportació del món etrusc, el romà i l’islàmic”, explica Pedro Azara. “Hi havia una acotació espacial però no temporal -afegeix-, així que l’exposició abasta des del final del paleolític al Pròxim Orient antic fins a l’any 2016”. Entre les peces més recents hi ha diversos projectes de Ceràmica Cumella, com les peces de la façana del Centro Botín, de Renzo Piano, i l’obra Maqueta #5 (Arquitectura per a una posta de sol), de Patrícia Dauder, consistent en tres segments d’una circumferència de mides i colors diferents que creen espais dotats de color.

Les peces exposades van ser utilitzades en edificis que han desaparegut. “L’únic testimoni que queda de l’ésser humà damunt la terra són aquestes peces. Poden evocar tant els edificis com les comunitats que s’hi congregaven. Un maó és capaç d’evocar un hàbitat i la vida humana damunt la Terra”, explica Azara. Així que les peces es converteixen en rastres de la vida humana al llarg de la història. “En moltes de les peces es poden observar les marques del pas del temps, perquè han sigut rescatades de les destruccions del temps, com les guerres. Malgrat tot, mantenen la integritat i evoquen la nostra presència al món”, conclou el comissari.

Els ceramistes reclamen el seu museu a Pedralbes

El president de l’Acadèmia Internacional de la Ceràmica, Jacques Kaufmann, i el president de l’Associació Ceramistes de Catalunya, Claudi de José, van reclamar dimarts la reobertura del Museu de Ceràmica de Barcelona, que estava ubicat al Palau de Pedralbes i que va ser integrat en el Museu del Disseny. En el marc del 47è Congrés de l’Acadèmia Internacional de la Ceràmica, en el qual participen fins avui prop de 400 ceramistes d’arreu del món, els dos presidents van demanar que, arran de la revitalització de l’interès per la ceràmica que s’ha produït amb l’obertura del Museu del Disseny, es doni un nou impuls al sector, reobrint el museu que van tenir fins a l’any 2012. “Barcelona hauria de tenir un gran museu dedicat a la ceràmica en tots els seus vessants”, diu De José. També volen que serveixi per fer sortir els artesans del Modernisme de l’anonimat.

Quatre petites peces que evoquen tot un moment històric

Maó (ca. 12000 aC)

És un dels primers maons de la història, encara emmotllat a mà. Els solcs traçats amb els dits estan fets per facilitar l’adherència amb un altre maó, amb morter de fang.

Urna cinerària (s. IX aC)

Aquesta urna, de la cultura de Villanova, contenia les cendres del difunt i, alhora, eren una maqueta fidel de la seva llar. Aquesta era la manera com seguia present entre els seus.

Alicatat (s. XIV-XV)

Aquesta peça prové del Museu de l’Alhambra i mostra com la decoració islàmica és sobretot geomètrica. Sovint evoca idealment motius celestes com llunes i estrelles, una manera de portar el paradís dins de casa.

Maó del Jubileu (2000)

Maons protectors: Joan Pau II va col·locar aquest a la porta santa de Sant Pau Extramurs per cloure el Jubileu del 2000 i el papa Francesc el va recuperar l’any passat per iniciar el Jubileu de la Misericòrdia.

stats