Déu i el dimoni dormen junts a la casa de la religió
BarcelonaAcostumats a viatjar per la geografia epidèrmica de la Terra amb espectacles com Siena o Rússia, La Veronal s’endinsa ara en un espai sense llum a la recerca d’una explicació del mal. I se situa a l’interior d’una cova del Caucas, Vorònia. Diuen al dossier de premsa que el mal s’amaga en llocs molt recòndits. I s’equivoquen. El mal és a l’epidermis del món i es manifesta diàriament en el comportament humà. La mirada de La Veronal sobre el mal juga en el clàssic territori construït per la religió catòlica, que posa l’infern, el còmode regne del mal, a les profunditats, en oposició al bé i al cel. Però és ben cert que el mal no pot existir sense el bé, tant com que el dimoni no existeix sense Déu en la mesura que aquest estableix les categories morals i de comportament per protegir l’home i al mateix temps per dominar-lo. És Déu qui incendia Nínive, qui crema Sodoma i Gomorra, qui submergeix el món sota l’aigua. Déu i el dimoni dormen junts a la casa de la religió. Alguna cosa de tot això s’intueix a Vorònia, però la funció és víctima d’una dramatúrgia confusa i confosa aixecada sobre la pretesa gravetat d’unes quantes sentències apocalíptiques de ressons bíblics i uns curiosos simbolismes amb King Kong inclòs.
El més reeixit de l’espectacle són les coreografies, principalment les grupals dels vuit excel·lents ballarins, i algunes de les poderoses imatges, que, tanmateix, no es desenvolupen plenament, com si a l’espectacle li faltés una bullida. El conjunt pateix l’embolic, no gens accessori, d’una grandiloqüència conceptual que opera com a inhibidor de l’imaginari, però tractant-se del primer espectacle de gran format de Marcos Morau i La Veronal, i al sempre difícil Teatre Grec, la funció mostra un potencial escènic indubtable i ofereix fragments de gran intensitat i forta plasticitat.
