Publicitat
Publicitat

Els fets no constitueixen la realitat, sinó el sentit

Dibuixos fets a la foscor amb una llanterna

De somniar truites , en castellà se'n diu hacer castillos en el aire . És una expressió fantàstica. Quan pensem podem dir que aixequem castells , que fem construccions amb els arguments. Dels grans sistemes filosòfics es diu que són catedrals conceptuals . I és que tenim tirada a veure el pensament com un edifici, una construcció més o menys modesta, adornada o sòlida, i aixecada sobre una base estable. El nostre bagatge cultural, les conviccions o experiències haurien anat bastint, pacientment, aquest castell. I si ens fixem en els murs, veurem que les pedres que els componen són allò que anomenem fets . Els fets són la matèria primera que constitueix la realitat, pensem. Mireu aquest diari: tot el que s'hi explica són fets, fets o opinions basades en fets.

Podem dir que l'enteniment és una caixa on anem desant els fets que considerem valuosos. De tant en tant, ens mirem la caixa, hi descobrim algun fet dubtós, el traiem i l'oblidem. Però passa que aquests fets tenen una naturalesa més inestable del que creiem i, per tant, la realitat que configuren no seria una realitat de fet. Però la realitat no la constitueixen els fets sinó el sentit.

Les coses són reals no pas quan són un fet, sinó quan aquest fet pren un sentit. Una pedra no és un castell, és una pedra. El castell és un conjunt de pedres disposades en un cert ordre. I passa també que el sentit que atorguem als fets no és un fet, és a dir, no és perpetu, perenne, sinó fugaç, evanescent. Els fets són, doncs, també evanescents. El sentit es perd i es recupera. La realitat és com el dibuix que una llanterna fa en la foscor. El traç perdura en la nostra retina uns instants i s'esvaeix.

La realitat, per tant, no la constitueix un conjunt de fets d'existència segura, sinó que la constitueix un sentit que es dibuixa i s'apaga contínuament. La nostra fe en els conceptes ens fa creure que els fets són sòlids i que la seva existència és una garantia. Però només són un dibuix. Aquest dibuix ens sembla inesborrable perquè, dia a dia, amb la nostra manera de fer habitual, repetim un mateix traç. Si recordem els dibuixos que hem anat fent al llarg de la vida, entendrem que aquesta realitat nítida que veiem, tots els fets que contemplem, el terra sòlid que ens suporta, no són res més que un traç fugaç en la foscor. I que cada dia ho dibuixem tot de nou.

Més continguts de