Dictadura de la irreverència

BARCELONA.Sacha Baron Cohen retorna a les pantalles de cinema -avui s'estrena El dictador , que escriu i protagonitza- i amb ell reapareix la irreverència més salvatge i grollera que es pot trobar avui dia en una cartellera comercial. Té el seu mèrit que ara que la comèdia nord-americana ha perdut la por als tabús i que l'escatologia s'ha integrat en el lèxic habitual de Hollywood, l'anglès s'hagi convertit en la punta de llança de la comèdia extrema, l'explorador dels límits del bon gust i d'allò permissible en pantalla, un terrorista de l'acudit, un Bin Laden de l'humor.

La personalitat de Baron Cohen es concentra en les tres pel·lícules que ha protagonitzat a partir de personatges de creació pròpia: Borat, Bruno i El dictador . En els dos primers títols, el còmic carrega contra uns Estats Units xenòfobs i puritans, enfonsats en el fang de la ignorància i els prejudicis, però també contra el progressisme hipòcrita i superficial del show bussiness . Baron Cohen no té necessitat de representar-ho des de la ficció tradicional, sinó que s'ajuda de l'ambigüitat d'un dispositiu narratiu pseudodocumental que capitaneja sempre un personatge al límit de la caricatura.

Príncep de Zamunda involuntari

A El dictador , tanmateix, aquesta estratègia ja no és possible. L'èxit de les cintes anteriors fa impossible que Baron Cohen torni a trobar, com a Borat , un senador republicà que es deixi entrevistar per l'actor davant les càmeres. Canvia, doncs, el mitjà, que ara és la ficció més pura, però no el fi: l'humor del film passa igualment per la sàtira dels estereotips culturals -aquí els règims totalitaris islamistes- i pel dogmatisme d'una certa progressió antisistema, hipster i ecològica.

Al capdavant, hi tornem a trobar un personatge que actua com a motor de la funció: Aladeen, el tirà absolut del país àrab Wadiya, un megalòman fins al deliri que executa súbdits a tort i a dret i canvia -perquè sí- el nom de més de 300 paraules del diccionari per Aladeen , entre les quals positiu i negatiu . Això provoca un dels millors gags del film quan un metge comunica a un pacient el resultat de la prova de la sida: "VIH-Aladeen". Pressionat per la comunitat internacional, Aladeen es veu obligat a viatjar a Nova York i pronunciar un discurs a l'ONU, una oportunitat que el seu germà aprofitarà per suplantar-lo amb un doble i planificar la venda del petroli de Wadiya a companyies xineses i occidentals. Com un Príncep de Zamunda a contracor, Aladeen és abandonat a la seva sort a la ciutat dels gratacels i rescatat in extremis per una feminista antifeixista, vegetariana i d'aixelles massa piloses per al gust d'Aladeen.

Un pas enrere

Mentre que el format de fals documental dels films anteriors facilitava de manera natural la successió de gags i bestieses perpetrades pel protagonista de torn, el fil argumental d' El dictador no afegeix cap valor als moments estel·lars d'Aladeen. Passa com en moltes cintes inspirades en els esquetxos del programa Saturday night live ( Moguda al Roxbury, MacGruber ) o centrades en un personatge d'un sol registre ( Zoohan , Austin Powers ), en què el resultat global depèn de la capacitat d'acompanyar el protagonista d'un embolcall efectiu. Això no passa a El dictador , on l'argument i els secundaris són un farciment innocu de la pista principal, del xou que munta Baron Cohen constantment.

Per tant, El dictador quedarà com un pas enrere en la carrera de Baron Cohen, tot i la concentració suïcida de gags i acudits per minut -que inevitablement van de la bufonada a la genialitat- i l'interessant joc de paral·lelismes a què juga amb El gran dictador de Chaplin recuperant el tema del doble i el discurs final, convertit aquí en una apassionada apologia dels règims absolutistes que retrata la democràcia dels Estats Units com una mascarada, el regne de l'eufemisme. És en aquests moments de mala bava i sàtira ferotge quan més brilla Baron Cohen.