Publicitat
Publicitat

VISITA DEL PRESIDENT DE L'EUROCAMBRA

Martin Schulz parla amb Jaume Cabré de literatura i del català a Europa

"Diu que el problema és Espanya"

Posa un llibreter a presidir el Parlament Europeu i tot plegat serà més civilitzat. Martin Schulz n'és la prova: en una agenda prou atapeïda durant la seva visita a Barcelona, hi ha fet encabir una trobada de tres quarts d'hora amb Jaume Cabré. No és un gest per quedar bé, sinó perquè li ve de gust conèixer un autor que admira de debò. Que com ho sé? Aquestes coses es noten. "Ara me n'he d'anar al Parlament, jo preferiria quedar-me aquí", confessa el polític alemany a la biblioteca del Grup 62, i no sona pas a compliment. Després s'acomiada un per un, amb una encaixada, dels periodistes que som allà com a testimonis. Encantada, senyor Schulz.

"És extraordinari que hàgim parlat tanta estona de literatura, i que hagi parlat més ell que jo, però li he volgut fer una pregunta política, sobre el català a Europa -explica a posteriori Jaume Cabré-, i m'ha vingut a dir que el problema és Espanya, que és Espanya qui posa totes les pegues. Però que ell és tossut i ho tornarà a proposar". Schulz ha encetat la jornada amb tota una declaració d'intencions, fent una piulada en català des del seu compte de Twitter. Una manera de deixar clar que les traves no les posa ell, per si en teníem cap dubte.

El president de l'Eurocambra (que abans d'anar-se'n convida l'escriptor a fer una lectura pública a Brussel·les) ha llegit i paït Senyoria , Les veus del Pamano i Jo confesso , una novel·lassa que va devorar mentre viatjava a Israel i que el va deixar "estabornit". Hi ha un paral·lelisme curiós entre la seva història familiar i l'última obra de Cabré: el pare de Schulz, onzè fill d'un miner alsacià, era un músic autodidacte que durant la guerra va ser empresonat a Anglaterra, i es va poder integrar a la banda musical del camp de presoners tocant un violí construït per ell mateix. Martin Schulz encara el conserva, aquell instrument.

Al millor ambaixador actual de la nostra literatura li fa vergonya reproduir els elogis que li ha dedicat el mandatari europeu quan els hem deixat sols, però no deuen diferir gaire dels que ha deixat anar a TV3 de bon matí: "És un grandíssim artista, capaç de parlar de política, amor, música, història i art de forma entrellaçada. No conec ningú que ho faci tan bé. És un delit llegir-lo".

El de Jaume Cabré és un cas de justícia poètica. Ara ningú se'n recorda, com també hem oblidat que el millor entrenador de futbol del món va ser víctima de falsos rumors i acusacions, però hi va haver un temps en què els crítics menystenien Cabré perquè feia guions televisius. Conscient que la literatura és una cursa de resistència, ell va continuar deixant-hi la vida en cada llibre. I els mateixos que llavors se'l miraven amb prejudicis avui l'aplaudeixen. I els lectors germànics el veneren: de Les veus del Pamano en alemany se n'han venut mig milió d'exemplars; i de Jo confesso , que va sortir abans de Nadal, uns 60.000. "Has tingut molta sort", li diu una col·lega. L'escriptor dispara una rèplica que li surt de l'ànima: "He treballat molt".

Més continguts de