Divertida lliçó sobre els jueus per fomentar la tolerància
BarcelonaÉs possible que Jean-Claude Grumberg escrigués Ser-ho o no. Per acabar amb la qüestió jueva amb la vista posada en l’autobiogràfic monòleg final en què recorda la Shoa i fa un emotiu elogi d’aquells que assumeixen la qüestió jueva sense ser jueus. Per arribar aquí, l’autor planteja nou impromptus al vestíbul d’una escala de veïns entre un jueu ateu i un veí terriblement ignorant a qui mou tan sols la curiositat de la seva dona, autèntic motor de la relació episòdica entre els dos homes.
La comèdia, que no amaga les arrels en el teatre de l’absurd, denuncia per via del ridícul el fonamentalisme jueu i també la ignorància de la majoria del món sobre la qüestió jueva, entesa com a recull de la persecució i la diàspora des dels fets bíblics fins al tràgic segle XX. Josep Maria Flotats interpreta un jueu ateu orgullós de ser-ho, un home tolerant i que exhibeix una mena de pedagogia paternalista amb el pallús veí (Arnau Puig). A la fi, Grumberg, descendent de deportats dels camps d’extermini, vol desactivar els tòpics sobre la qüestió que a la llarga ha generat una mena de rancúnia contra tot allò que és jueu. Però és possible que tant la seva obstinació per remarcar l’excepcionalitat d’aquest poble que ha patit més que cap altre com l’exhibició de superioritat del savi jueu ateu sobre l’ignorant veí l’allunyi de la bona intenció inicial. No resol, doncs, gran cosa.
Teatralment, la comèdia funciona per la vivacitat dels diàlegs i l’humor que se’n desprèn, i brinda un deliciós joc entre Flotats i el jove Puig. Flotats fa una composició elegant, mesurada, prenyada d’una saviesa atàvica i una gran bonhomia. Puig dóna molt bé el perfil d’un home de tabula rasa, però també francament humà.
