Publicitat
Publicitat

E.L. Doctorow, tot el talent del món

Segons Harold Bloom, els novel·listes vius més importants dels Estats Units són Philip Roth, Don DeLillo, Cormac McCarthy i Thomas Pynchon. El savi autor d' El cànon occidental se'n deixa un, tan indiscutible com els esmentats, o més i tot. El seu nom és E.L. Doctorow (Nova York, 1931).

Més regular que Roth i DeLillo, menys gratuït i més intens que Pynchon, i més versàtil i modern que McCarthy, Doctorow ha elaborat una de les obres novel·lístiques més personals, heterogènies i coherents de la segona meitat del segle XX i principis del XXI. Una llista selectiva dels seus títols més memorables hauria d'incloure The book of Daniel , Ragtime , Billy Bathgate i La gran marxa (tots excepte el primer magníficament publicats per Edicions de 1984). Escrites amb la seva prosa marca de la casa, robusta i tibada i veloç, les quatre novel·les exemplifiquen a la perfecció tota l'audàcia i tot el virtuosisme de Doctorow a l'hora de mesclar la grandiositat del fresc històric d'alè èpic i l'exploració incisiva de la intimitat dels individus, il·lustres o anònims, que el poblen i/o el protagonitzen.

A més de la novel·la, Doctorow també ha cultivat l'assaig i, en menor mesura, el relat breu. Tot el temps del món recull dotze relats apareguts originàriament en diferents revistes. Per a aquells lectors que no estiguin familiaritzats amb l'autor, constitueix una excel·lent via d'entrada a la seva obra. Certament, cap de les narracions aquí aplegades presenta un dels trets bàsics de la novel·lística de Doctorow: la narració entesa com a simulacre històric o crònica falsejada, és a dir, com la recreació d'uns esdeveniments reals que l'autor conta, no tal com van ocórrer sinó com la lògica i les necessitats de la pròpia ficció li imposen. Això s'explica per les diferències que l'autor veu -ho explica al prefaci- entre el gènere de la novel·la, l'escriptura de la qual comporta una exploració i una descoberta, i el del conte, que urgeix a fixar-lo tal com ve donat. Més enllà d'aquesta mancança, que és significativa però que no afecta la qualitat de l'obra, la majoria de relats de Tot el temps del món són representatius de la literatura de Doctorow en tres aspectes destacables. El primer de tot, i el més obvi, és la varietat i la intensitat de les passions humanes -gelosia, amor, odi, cobdícia- que s'hi despleguen: a Edgemont Drive i a Willi , per exemple.

El segon aspecte és l'habilitat de l'autor per contar en poques pàgines -el·lipsis i suggeriments, o en ocasions un ritme frenètic- l'evolució de la biografia i/o els canvis de caràcter d'un determinat personatge. En són mostres, d'això, el tremendista però emocionant Jolene: una vida i, també, El caçador , menys exhaustiu i justament per això més inquietant, un exemple rodó de la teoria de l'iceberg hemingwayana.

El tercer aspecte pròpiament doctorowià del volum és el desfici, la inadaptació, de molts dels personatges, els quals no es troben còmodes en el seu entorn, ja sigui perquè se senten sobrepassats i en perill ( Assimilació ), perquè hi estan en conflicte (Wakefield , una versió ampliada del relat homònim de Hawthorne) o perquè una experiència traumàtica o un desequilibri interior els ha escindit de tot el que els envolta ( Tot el temps del món ).

Narrador de raça, mestre en l'art de dosificar la informació per crear inquietud i estranyesa, expert coneixedor de la condició humana, E.L. Doctorow és especialment magistral quan enfronta els seus personatges a uns dubtes seriosos i importants, com el sacerdot de Robatori , llavor de la novel·la City of God , o bé quan els aboca a situacions insòlites, com és el cas del protagonista de Walter John Harmon, una exploració tan intel·ligent com terrorífica de l'obtusitat del fanatisme. Ras i curt, llegir Doctorow és llegir un clàssic viu.

Més continguts de