Dos obrers de l’art, un carro i un cavall
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre els viatges per Catalunya de Santiago Rusiñol i Ramon Casas
L’espluga De FrancolíRamon Casas i Santiago Rusiñol van ser amics des que es van conèixer a mitjans de la dècada dels vuitanta del segle XIX, però només van col·laborar artísticament durant un període de tres anys (1889-1892). Va ser en uns articles de Rusiñol a La Vanguardia il·lustrats amb dibuixos de Ramon Casas, sorgits a partir dels viatges en carro per la Catalunya Vella. Aquests viatges els van portar a terme en diverses etapes entre els anys 1889 i 1892 i estan farcits d’anècdotes de dos joves artistes amb una gran capacitat de treball. Bohemis -fills de famílies burgeses adinerades-, però molt treballadors. El mateix Rusiñol s’autodefinia com un “autèntic obrer de l’art”. Entremig dels dos viatges pel país van fer una fructífera estada a París.
L’exposició Rusiñol i Casas, per Catalunya en carro (1889-1892), que ens endinsa des de diferents vessants en aquests viatges i l’obra que en va sorgir, es va inaugurar ahir al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. La mostra tanca l’Any Casas, que des del 2016 ha commemorat el 150è aniversari d’un dels grans pintors catalans de tots els temps. A l’acte d’inauguració de l’exposició, que es podrà veure al museu espluguí fins al 14 de gener, hi van prendre part la comissària de la mostra, Vinyet Panyella, directora gerent de Museus de Sitges, i Joaquim Coello, president de la Fundació Carulla. L’exposició inclou una trentena d’obres dels dos artistes procedents de diferents museus, a més de dibuixos, fotografies i documentació originals.
Un ‘instagramer’ del segle XIX
“Es tracta d’un viatge singular i molt important per als dos artistes -explica la comissària de l’exposició- perquè és una aventura pictòrica però també de descobriment artístic. Casas és el que ara seria un instagramer : dibuixa al moment el que va trobant i il·lustra els articles del seu amic Rusiñol a La Vanguardia. I al mateix temps tots dos pinten. És un treball a quatre mans amb un doble ofici”, que s’acaba convertint en una barreja de llenguatges: dibuix, pintura, fotografia i premsa.
Cronològicament, la mostra comença després de la campanya de Poblet, que ja va ser motiu d’exposició en aquest museu el 2012. Va ser la primera campanya artística compartida pels dos joves creadors. Rusiñol, nascut el 1861, tenia cinc anys més que Casas. Després de la campanya al monestir, els dos artistes emprenen un viatge en carro per la Catalunya interior. El lloc de partida és una fàbrica de Manlleu, població on la família Rusiñol té l’origen.
El viatge adquireix notorietat i es coneix com “la volta per Catalunya en carro” a partir dels articles que es publiquen a La Vanguardia, en la sèrie titulada Desde mi carro, on Rusiñol escriu les seves impressions i Casas les il·lustra de manera d’instantània. Tots dos escullen el carro com a mitjà de transport perquè van sense presses i renuncien a la tirania dels horaris del tren. Mentre el carreter, de cognom Serra, només surt en un dels dibuixos que se n’han conservat, el cavall, de nom Max i que els acompanya en els dos viatges, agafa un gran protagonisme i el trobem dibuixat molts cops.
L’atractiu del paisatge i el medi rural captiva els dos artistes. A Rusiñol perquè des del paisatgisme ha iniciat la seva carrera pictòrica; a Casas per tot el contrari, perquè la seva obra recull, fins llavors, escena urbana i retrat. “Rusiñol continua excel·lint com a paisatgista fins a les seves darreres etapes, mentre que en aquesta incursió al medi rural Casas se centra més en la figura humana, i aquest serà el camp en què destacarà mundialment. Però ja a la dècada dels vint, Casas pinta alguns paisatges quan resideix al Castell de Tamarit, a Tarragona, obres de gran qualitat”, assenyala Panyella.
L’estiu del 1892 Rusiñol i Casas decideixen emprendre un nou viatge en carro, de Manlleu a Sant Feliu de Guíxols, un remake, com el defineix Panyella. També va ser molt productiu artísticament. Enmig d’aquests dos viatges els artistes viatgen a París, on resideixen al Moulin de la Galette, al barri de Montmartre. Des d’allí també van enviar cròniques a quatre mans a La Vanguardia amb el títol Desde el Molino, però també van seguir evolucionat artísticament pintant el París més trist i sòrdid, passant del verd a “la pintura en gris”, com deia el crític Raimon Casellas. A partir del 1892 els dos artistes van agafar camins diferents treballant en diversos camps, i van recollir cadascun el reconeixement de la crítica i el públic. Però l’amistat va continuar.
