13/06/2011

Dotze campanades i totes diferents

2 min

Apple presenta iCloud i la notícia em fa imaginar un núvol de pensaments que tots duem sempre a sobre. En el meu hi viatgen records, idees, experiències, somnis i tot allò que el meu pensament ha anat acumulant al llarg dels anys. D'aquesta suma en diré pensament núvol. El pensament rajola, per contra, és aquell raonar espontani que ens guia de manera més o menys automàtica per la quotidianitat. Quina pasta de dents trio i altres coses sense pes. Coses que gairebé no cal pensar.

Hi ha doncs, dos pensaments: un de superior que et diu què tens al cap, i un altre d'inferior que et va dient on has de posar els peus. L'un estableix veritats generalitzables i l'altre gestiona dades pràctiques. Entre tots dos pensaments hi ha el que em fa gràcia anomenar pensament dit. No sé si heu fet mai burilles. Suposem que sí. Aquest pensament seria una activitat similar. És una activitat sense aparent finalitat que suposa la percepció precisa i subtil d'una realitat intransferible. Penso en tot això perquè aquests dies llegeixo pàgines de i sobre Henri Bergson. La intuïció, considera el filòsof francès, és la via privilegiada d'accés a la realitat. Jo en dic dit.

Mentre el pensament núvol i rajola observen les coses, el pensament dit les toca, s'hi endinsa. La seva finalitat no és entendre ni resoldre, és viure, sentir. El pensament vindria a ser la sensibilitat, tot i que el concepte no m'agrada perquè el trobo passiu. El pensament dit actua, burxa, penetra, s'enganxa a allò que troba. No pensa amb arguments ni conceptes. El pensament dit percep i constata. Arrenca, frueix, oblida. Entén sense racionalitzar allò que entén.

Bergson escriu pàgines suggerents sobre el temps. Imagineu que és mitja nit i en un campanar sonen les dotze. El que ens diu la raó és que escoltarem una sèrie repetitiva de tocs idèntics. I és així, com també pot ser cert que el pensament rajola ens faci notar que el rellotge va endarrerit. Però escoltem el pensament dit, fixem-nos com entén les campanades. Sona la primera i després la segona. I una és diferent de l'altra. I la tercera no sona ben bé igual que la segona. I la que fa nou ja no té res a veure amb la tercera. I així, mentre sonen, els tocs dibuixen una melodia de moments únics, una melodia que és al mateix temps una cosa que és real i una cosa que posem en la realitat.

stats