ANIVERSARI DE LA FUNDACIÓ
Cultura 19/03/2011

ERC: 80 anys buscant l'equilibri Entre el catalanisme i l'esquerra

El partit històric del nacionalisme d'esquerres fa 80 anys en un dels seus pitjors moments, però acumula un balanç notable: quatre presidents de la Generalitat i dues proclamacions de l'Estat català.

Jaume Clotet
3 min
ERC: 80 anys buscant l'equilibri Entre el catalanisme i l'esquerra

BARCELONA.Després de dos dies de debats en el marc de la Conferència d'Esquerres Catalanes, el 19 de març del 1931 el Foment Republicà de Sants acollia el naixement d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El nou partit sorgia de la confluència de tres organitzacions: Estat Català, que li transferia la seva ànima separatista insurreccional; el Partit Republicà Català, que hi abocava la seva tradició esquerranosa i obrera, i el grup de L'Opinió , que hi donava el toc intel·lectual. Aquests tres corrents continuen vius des de fa 80 anys i són l'essència del partit.

Però des del seu mateix naixement aquesta dualitat entre nacionalisme i progressisme ha estat una arma de doble fulla. De la mateixa manera que ha obtingut uns èxits colossals quan els vents li eren favorables, com quan va obtenir un 65 per cent dels vots a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 1932, l'obligada priorització d'un dels dos vessants ha provocat sagnies electorals i lluites fratricides. ERC ha tingut dificultats a l'hora de combinar les dues tendències i sovint han aparegut com a contradictòries.

Però hi ha un factor que sempre ha jugat a favor del partit, fins i tot de manera involuntària, i és el fet d'erigir-se sovint en única trinxera contra els enemics de Catalunya. Per exemple, la seva contundent oposició al dictador Primo de Rivera i a Alfons XIII va propiciar que, només un mes després de la seva fundació, triomfés a les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931. Aquella victòria va ser el preludi de la proclamació de la República i la fugida del rei Alfons XIII. Ja fos contra la monarquia, contra l'exèrcit o contra el PP, els republicans sovint han rendibilitzat la seva imatge més combativa.

Guerra, exili i clandestinitat

L'esclat de la guerra va agafar el partit entre dos focs. Al front hi havia l'exèrcit de Franco i a la reraguarda l'actuació incontrolada dels grups anarquistes. L'ànima catalanista del partit patia enormement, mentre la part esquerrana fruïa tot bastint la revolució. ERC va arribar desfeta al final de la guerra i només l'afusellament de Companys va donar al partit l'energia mística per resistir un exili de 40 anys.

L'etapa de clandestinitat no es pot entendre sense Josep Tarradellas. Aïllat de l'oposició interior i barallat amb gran part de l'exili, el president de la Generalitat va aconseguir una gesta històrica impensable a l'Espanya de la transició. Madrid va reconèixer la legitimitat de les institucions catalanes i Tarradellas va tornar com a president.

Durant els sis successius governs de Jordi Pujol, el partit va afrontar una evolució ideològica basada en la renovació generacional. Heribert Barrera i la vella guàrdia, que havien donat suport al primer govern de CiU a canvi de la presidència del Parlament, van cedir la direcció a diversos grups de dirigents que no havien viscut ni la guerra ni l'exili.

Joan Hortalà va ser el primer a rellevar la vella direcció, però el seu lideratge no va tenir horitzons clars. Va incorporar ERC al govern de la Generalitat però no va aconseguir progressos electorals substancials. El 1989 va perdre el control del partit, que va passar a mans d'un grup d'activistes independentistes que hi havien aterrat dos anys abans. Àngel Colom va convertir-se en secretari general i va connectar el partit amb la nova generació independentista. Tant Hortalà com Colom van tenir sortides traumàtiques del partit i tots dos han acabat a CDC.

Durant el darrer mandat de Pujol, el pèndol del partit es va tornar a moure cap a l'esquerra. Després d'un experiment exitós a l'Ajuntament de Barcelona, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós van apostar pels governs d'esquerres amb el PSC i ICV. El gir no va alterar el curs de la història del partit: una part de l'electorat no va compartir l'estratègia i ERC va patir escissions.

Després de 80 anys, però, pocs partits poden presentar un expedient tan ben farcit: quatre presidents de la Generalitat i dues proclamacions de l'Estat català.

stats