Cultura 20/02/2016

‘Andiamo’ a la Rambla

i
Miquel De Moragas
3 min
Umberto Eco durant el rodatge d’El nom de la rosa, dirigida per Jean-Jacques Annaud i amb Sean Connery entre els protagonistes.

Catedràtic Emèrit de Comunicació (UAB)Umberto Eco ens ha deixat un llegat intel·lectual de múltiples dimensions: com a semiòtic, filòsof, professor, escriptor, periodista, crític cultural, intel·lectual present en el debat públic per la democràcia, capaç d’analitzar la història i també de fer prospectiva de futur. I tota aquesta activitat tenia un eix principal, una temàtica central: els signes, la significació i la cultura.

Dotat d’una capacitat intel·lectual admirable -recordo la rapidesa amb què va corregir les quasi 400 pàgines de la versió en castellà del Tratado de semiótica general -, va ser mestre en diversos camps i disciplines. Em referiré aquí especialment a les seves primeres etapes més acadèmiques, abans de convertir-se en una gran figura literària internacional, l’època durant la qual vaig tenir l’oportunitat de trobar-lo més freqüentment.

La seva contribució als estudis de comunicació i cultura del segle XX és fonamental. Amatent a les aportacions de l’estructuralisme, va saber sintetitzar els corrents de la semiòtica francòfona (Saussure, Barthes) i la tradició de la semiòtica anglosaxona (Morris). Més que fundador de la semiòtica, va ser-ne un gran sintetitzador, amb una influència directa a les nostres universitats, obrint noves perspectives en l’estudi de les formes culturals de masses. Els seus llibres de semiòtica traduïts al castellà, com La estructura ausente (1972), Tratado de semiótica general (1976) i Lector in fábula (1981), van tenir una influència decisiva.

Alhora, Eco pot ser considerat un dels introductors dels estudis culturals, autor d’un llibre emblemàtic, Apocalípticos e integrados (1965), de fet, una síntesi dels grans corrents teòrics d’aquells estudis. Això li va permetre establir ponts entre la semiòtica i la sociologia de la comunicació, i va contribuir a un canvi de paradigma teòric que reclamava més atenció a les competències dels receptors en els processos de comunicació ( Lector in fábula, 1981). Deia: en lloc de preguntar-nos què fa la televisió a la gent seria millor fer-ho sobre què fa la gent amb la televisió.

En els darrers anys la seva impressionant cultura humanística li va permetre assenyalar les possibilitats i les contradiccions de les noves tecnologies de la comunicació, reclamant sempre el valor de la lectura, allò que permet a l’ésser humà viure -imaginàriament- moltes vides i en moltes èpoques. Tot i haver titulat el seu llibre Apocalípticos e integrados, mai no va creure en aquesta mena d’oposicions radicals, sempre va buscar els clarobscurs de les experiències comunicatives modernes.

I més enllà de l’àmbit acadèmic, sempre hi trobàvem l’intel·lectual crític, compromès amb la idea d’una Europa culta i democràtica.

A Barcelona

En l’etapa semiòtica, la seva presència a Barcelona va ser freqüent, amb importants vincles amb l’editorial Lumen i les universitats catalanes, entre els quals algunes conferències massives a Bellatera.

Eco es movia amb comoditat per la Barcelona de la resistència al franquisme, sempre disposat a signar els manifestos a favor de la democràcia. Entrava al Bocaccio i els arquitectes i editors que hi estaven reunits el saludaven com si trobar-lo allà fos la cosa més natural. En una de les seves visites a la capital catalana, una mica tip d’una recepció oficial, em va dir: “ Andiamo a la Rambla ”. L’intel·lectual preferia viure els ambients de la ciutat.

En aquella època la seva obra va significar per a nosaltres un gran estímul al desenvolupament del pensament social crític. Mediador amb els corrents intel·lectuals europeus, la seva influència a Catalunya va ser decisiva en el plantejament dels estudis culturals i de la comunicació i, per tant, de les nostres facultats de ciències socials i humanitats. Però, més enllà, la seva influència també va ser molt significativa en altres àrees, molt singularment al món de l’art, l’arquitectura i el disseny. Com a anècdotes significatives puc recordar que un dels primers compradors del llibre La estructura ausente (1972) va ser el crític d’art Cirici Pellicer, o la celebració del primer simposi de semiòtica de l’arquitectura celebrat a Castelldefels, també el 1972. Sí, Eco va influenciar els líders intel·lectuals de l’emergent moviment del disseny i de l’arquitectura moderna. També qüestió de signes, significació i cultura.

stats