Publicitat
Publicitat

Jaume Balagueró "Em va fascinar narrar des del punt de vista del dolent"

Fill pròdig Nascut a Lleida, algun dia el faran fill adoptiu de Sitges, on ha presentat gairebé tots els seus treballs Homenatjat Ahir li van lliurar el premi Màquina del Temps

És la primera pel·lícula que dirigeix a partir d'un guió completament aliè. Per què?

Primer de tot, perquè em va atrapar. No podia deixar de passar les pàgines, necessitava saber què passaria. I més enllà, em va fascinar el repte de narrar-ho des del punt de vista del dolent, totes les possibilitats de suspens que entren en joc a partir d'aquesta decisió.

Ha dit que en el terror és fonamental l'empatia amb els personatges. Com es pot fer en una història que inverteix els arquetips?

En part des de la narrativa, és a dir, des del punt de vista i l'articulació del suspens. Però també a través del carisma de l'actor, pel qual l'espectador s'ha de sentir fascinat. Luis Tosar ha sigut fonamental en això. Igual que Marta Etura, que transmet una lluminositat que fa d'ella l'antagonista perfecta.

Hi ha una voluntat explícita de no explicar les raons del mal?

Quan profunditzem en les causes entrem en el gènere social i ens allunyem del terror. M'interessa el mal tal com s'explica en els contes infantils, en què ningú es pregunta per què el llop és ferotge i la madrastra turmenta la ventafocs. Com tampoc ningú es qüestiona la innocència de la Caputxeta. Mientras duermes té una mica de tot això, és una mena de conte de fades pervers i per a adults.

Mientras duermes també té força humor, un tret cada vegada més habitual en el seu cinema.

Té a veure amb el meu caràcter, és quasi inevitable. A més, una història tan sòrdida com aquesta, amb personatges tan al límit, ha de flirtejar amb l'humor per necessitat. És fonamental per al to de conte i faula que dèiem abans. En altres pel·lícules meves el to era un altre, més greu i seriós, però aquí es tractava de proposar un joc a l'espectador, així que estàvem obligats a fugir d'això. Escollir el to és una de les coses més complicades a l'hora de fer cinema.

Tinc la impressió que gaudeix molt jugant amb l'espectador i el seu posicionament respecte a la història.

Sí, molt. I és clau a Mientras duermes . El final de la pel·lícula, per exemple, és un happy ending que obliga l'espectador a qüestionar-se tot el que ha vist i sentit abans, i això és una cosa que m'interessa molt.

L'acció transcorre en un edifici de l'Eixample. Una vegada més.

Sí, és veritat. Ja és la quarta pel·lícula en què passa això. Però no ha sigut premeditat. En qualsevol cas, la pròxima no la faré en un edifici, que si no la gent pensarà que tinc alguna mena d'obsessió amb els immobles.

Què representa per a vostè rebre la Màquina del Temps que el Festival li ha lliurat?

Un gran honor, com ho seria per a qualsevol cineasta. Jo he crescut amb Sitges, allà he descobert el gènere, he assentat els meus gustos, he conegut gent que m'ha ensenyat molt... Tota la meva carrera ha succeït en paral·lel al Festival de Sitges.

Què ha canviat en el cinema de gènere des que vas estrenar Els sense nom fa dotze anys a Sitges?

En aquell moment, el terror espantava sobretot els productors de cinema, que pensaven que era un gènere que no ens pertanyia i que l'havien de fer fora. Gràcies a èxits com [REC] i El orfanato això ha canviat, i ara és molt més fàcil fer terror a Espanya.

Vostè ha rodat abans en anglès. Se li queda petit el mercat espanyol?

No és tant això. El terror és un gènere molt exportable, però als Estats Units no existeix el doblatge. Per tant, si no vols que et facin un remake , com el de [REC] , no tens altre remei que rodar en anglès.

Més continguts de