Publicitat
Publicitat

TEATRE

Emma Vilarasau, una mare al límit del precipici

Andrés Lima retrata la depressió amb el drama familiar ‘La mare’ a La Villarroel

La síndrome del niu buit només és un dels problemes de La mare. Potser és la gota que fa vessar el got. Però l’angoixa existencial que la rosega té molts orígens i engoleix totes les facetes de la seva vida. L’obra del francès Florian Zeller intenta entrar dins la ment d’aquesta dona i reconstruir el seu món fet a miques per entendre-la. El viatge a l’interior de la mare comença a La Villarroel aquest mateix vespre i durarà fins al 17 d’abril.

La mare va més enllà del cas concret d’una dona burgesa europea del 2017 que ha dedicat la seva vida a la família i que té una crisi als 50 anys”, explica el director Andrés Lima ( Les bruixes de Salem, Desde Berlín ). L’obra captura el moment de caos, de crisi, de perdre els papers d’una manera animal. “Digue-li depressió profunda, digue-li melanconia, que són els 50 o que està enfadada perquè el marit l’enganya: el nom és igual, però el món se li ensorra”, insisteix Lima. Zeller ho explica amb una dramatúrgia fragmentada i repetitiva que evoca l’estat mental de la mare -angoixa, pastilles i alcohol- i que ofereix diferents perspectives sobre els mateixos fets. “Això ens permet entrar directament a l’emoció”, diu el director. I alhora dona diferents vies d’interpretació del que passa a escena: ¿és real o és producte de la seva imaginació?

L’hora de plantejar-s’ho tot

Emma Vilarasau interpreta aquesta dona a qui la crisi li fa replantejar-s’ho tot: el sentit de l’amor, de tenir fills, el sentit que té viure. “La mare es col·loca al límit del precipici. En aquesta situació pot ser tan insuportable com brillant, tan amable com odiable... però segur que és digna de compassió. Perquè a vegades, si t’ho planteges tot, pots arribar al suïcidi”, avança el director, que treballa per primera vegada amb Vilarasau. Al seu voltant hi ha satèl·lits observadors com el marit (Pep Pla, que reapareix als escenaris després de deu anys capitanejant el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa), el fill que torna temporalment a casa (Òscar Castellví) i una dona que representa totes les figures femenines que la mare no tolera, des de la infermera, fins a la parella del fill passant per les amants del marit (Ester Cort).

“La veritat no són els fets, sinó que està per sota del fets”, diu, enigmàtic, el director. Vilarasau hi coincideix: “La realitat no existeix, tots tenim la nostra veritat a dins. A aquesta dona li ha desaparegut la realitat”. Ja no té eines per connectar amb el món, i això li dona alhora una certa llibertat de ment. La mare és una de les poques persones que s’atreveix a mirar els abismes foscos de la seva pròpia ànima, superant la por de caure-hi. “Hi ha persones amb una sensibilitat especial que davant la sensació de mareig que els provoca el precipici, de vegades els és més fàcil tirar-s’hi -explica Vilarasau-. I malgrat això aquest text és un cant a la vida, a seguir, a sobreviure”. L’autor definia l’obra com “una comèdia sinistra”. El director la veu més com “un drama de pissarra”. I sobretot alaba el valor d’escriure una obra tan arriscada, dramatúrgicament desestructurada, i el mèrit que fos un èxit a França, on Zeller ja és un dels autors contemporanis més reconeguts.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT