BarcelonaHi ha certa melancolia en l’Eros Ramazzotti que canta que està cansat d’anar voltant, com si als 52 anys busqués un refugi. També està cansat dels tòpics que el redueixen a ser considerat un baladista. Ho és, però també té ànima rockera... igualment romàntica. Fa més d’una dècada que intenta fugir d’aquella imatge de cantant romàntic modern que ell mateix va alimentar. I segueix amb aquest propòsit al disc Perfetto (2015), amb doble edició en italià i castellà, com és habitual en una trajectòria de més de trenta anys. Segurament, programar el concert a Barcelona el dia de Sant Valentí no fos la millor idea per alliberar-se del tòpic, però el calendari mana i ahir l’amor romàntic planava en un Palau Sant Jordi amb gairebé 13.000 espectadors en un aforament de 14.000, segons xifres facilitades per The Project, la promotora del concert. Això sí, tothom assegut. O aquesta era la idea.
En aquesta gira, el cantant romà porta una banda amb vuit instrumentistes i dues coristes. Ell es mou en un escenari d’aspecte teatral i amb una gran pantalla al darrere on es projecten imatges de tota mena, sense discurs que les lligui. Va començar amb L’ombra del gigante, cantada en castellà com la majoria del repertori, tret de les cançons de l’últim disc, que es va estimar més cantar-les en italià. En aquest inici, eminentment rítmic i amb percussions electròniques, la pantalla oferia imatges vectorials del cap de Ramazzotti en un joc entre el trencadís i una mena de romànic retrofuturista. En altres moments, com a Sei un pensiero speciale, les projeccions oferien panoràmiques de Nova York i Roma des de l’aire.
Solos de saxo i guitarra
Al principi, el públic, la majoria amb aspecte de seguir el cantant des de fa anys, va decidir gaudir del concert dret i acompanyant amb entusiasme peces com Stella gemella i Sbandando, balades inflamades amb solos de guitarra posant el contrapunt que en altres cançons és responsabilitat del saxofonista, tot dins de la lògica de l’èpica romàntica. De fet, el saxo va ser un dels grans protagonistes de l’actuació, malgrat que el seu paper semblava condemnat a ser el de representar el grand finale de les cançons.
“Bon Sant Valentí”, havia dit Ramazzotti, deixant clar el marc emocional de la nit, tot i que també va preguntar com anava el partit entre el Barça i el Celta. Amor i futbol, hegemonia moderna. La temperatura pujava quan atacava hits com Più che puoi, que va cantar a duo amb Monica Green, o Terra promessa, un rescat dels anys 80, però també quan va jugar a la intimitat tocant al piano Tra vent’anni i sobretot quan va desfermar l’eufòria a Cose della vita, la cançó en què la veu de Ramazzotti va ser més expressiva, cantant com cal el vers “ estoy pensando en ti ”. La munició semblava esgotada després de Musica è, però els bisos encara van servir més èpica romàntica amb saxo, com ara, esclar, Più bella cosa.
