14/12/2011

Espanya ha estimat Catalunya

2 min

Han sigut pocs i puntuals, però hi ha hagut moments en què els intel·lectuals espanyols han arribat a pensar que la cultura catalana era digna de respecte, atenció, fins i tot estima. Els que en èpoques de crisi dictatorial han professat aquest amor sobtat, després sovint han caigut del cavall, amb resultats catastròfics, no per a ells, sinó per al cavall català i la convivència hispànica. Aquesta història feta de comptades excepcions és la que ressegueix Albert Balcells a Cataluña ante Espana. Los diálogos entre intelectuales catalanes i castellanos, 1988-1984 (ed. Milenio). És un llibre revelador i trist, recomanable per a aquells que encara creuen que un altre encaix és possible. No es tracta de desenganyar-los, sinó que siguin conscients de la magnitud estratosfèrica de l'empresa.

Ja sabíem que Joan Maragall, amb tot el seu art de seducció, no va ser capaç d'amansir el castellanisme d'Unamuno, el savi basc de Salamanca que al màxim a què va arribar va ser a definir-se com a "catalanizante anticatalanista". Més discret va ser l'andalús fundador de la Institución Libre de Enseñanza, Francisco Giner de los Ríos, també amic de Maragall -en la intimitat-, i de Josep Pijoan, inspirador de l'Institut d'Estudis Catalans. El seu germà Hermenegildo era regidor lerrouxista per Barcelona. Segons Pijoan, "en Giner i en Menéndez Pelayo van ésser els dos últims catalans a fer esforços per estimar Catalunuya". Públicament, Menéndez Pelayo, bon coneixedor de la literatura de la Renaixença, sempre va ser respectuós, però en privat ho tenia clar. El 1887 escrivia al seu amic Juan Valera, director de la RAE: "El catalanismo, aunque es una aberración puramente retórica, contra la cual está el buen sentido y el interés de todos los catalanes que trabajan, deber ser perseguido sin descanso, porque puede ser peligroso si se apoderan de él los federales como Almirall, que ya ha comenzado a torcerle y a desvirtuar el carácter literario que al principio tuvo. El tal Almirall es un fanático todavía de peor casta que Pi y Margall, a quien siguió en un tiem pero cuyo catalanismo ya no le satisface y le sabe a poco. Está haciendo una propaganda antinacional de mil diablos. Y asómbrese usted: le apoya el mismísimo Mañé y Flaquer desde las columnas del archiconservador 'Diario de Barcelona'. El misterio de todos estos autonomismos está en que a esos señores no se les ha hecho ni se hace en Madrid todo el caso que ellos se figuran merecer".

La setmana que ve, més: Ortega y Gasset, Azaña, Marañón, Madariaga, Ridruejo, Américo Castro, Julián Marías... No s'ho perdin.

stats